Hauria d'estar escrivint això des d'un avió enmig de l'Atlàntic, però soc en un hotel de Ciutat de Mèxic, on tenen el poc encert de decorar habitacions i passadissos amb imatges d'aeroport, perquè no puguis oblidar-te dels despropòsits aeroportuaris: ahir el primer vol del trajecte va fallar i en lloc de 24 hores, tardaré unes 36 hores a arribar a casa. Això és una prova més que el destí no és mai a les nostres mans i que cadascú ha de conviure amb les seves desgràcies: jo he perdut un vol, però hi ha autors que han estat alguns o tots els dies sense maleta (diu que el Pujol portava uns calçotets que li va deixar el De Palol) i al Ramon Mas li van robar mòbil. Som a Mèxic.
Vaig arribar a Guadalajara el dijous, convidada per la delegació de Barcelona a la FIL, la fira literària més important de l'Amèrica llatinitzada. Només baixar de l'avió se'm van emportar a mi —o més aviat al que havia arribat de mi (una part encara estava en trànsit, en aquell estat dissociat, oníric, gairebé febrós, massa semblant a les nits d'abans quan empalmaves fins l'endemà i, amb el cos marejat, feies funambulisme entre l'eufòria i la nàusea—, i en aquest estat se’m van emportar a una “prepa”, és a dir, un centre de secundària, on vaig tenir una experiència delirant (si en voleu més detalls podeu llegir l'article de Núvol, on faig una crònica de la FIL des d'un punt de vista menys personal). La bufetada només arribar va ser considerable, no només per la realitat del barri en qüestió sinó sobretot per la conversa desoladora amb una de les mestres que ens va parlar de narcotràfic, segrestos i nenes de 12 anys embarassades. Després d'allò, l'arribada a l'hotel va ser incomodissima: un hotel luxós, ampli, net, un hotel bombolla vorejat per una tanca que protegia el nostre privilegi fastigós. Aquesta sensació no me l'he treta del tot de sobre en cap moment de la meva estada.
Després van venir tres dies d'activitat intensa: participació en quatre taules, un Sant Jordi i molta molta molta conversa amb els companys del grup, i no només del grup literari. La primera tarda vaig conèixer l'Ignasi Ribas, un astrofísic estimulant i divertit amb qui després de presentar-nos vam estar xerrant dues hores sense parar (a la meva llista per a la propera vida, hi tinc els estudis d’astrofísica). Vam parlar del temps i de les discontinuïtats i de matèria fosca, de cosmologia i d'hipòtesis. ¿Què és el temps? Em fa l'efecte que el dia que puguem respondre aquesta pregunta, ho entendrem tot. Altre cop em va fer pena aquesta separació entre el món científic i el cultural (la ciència també és cultura), i vaig recordar aquell espectacle prodigiós de la Laurie Anderson que vaig subtitular fa anys, The end of the moon, un projecte que havia nascut arran d'una residència de l'artista a la NASA propiciada per un ens públic. Parlar de cosmologia em va fer pensar també en aquella frase de Wittgenstein que diu que sobre el que no sabem convé guardar silenci. A mi em sembla que és tot el contrari; que potser convindria més aviat guardar silenci del que ja sabem i parlar més de tot el que se'ns escapa.
Li Bel Olid es va afegir a la conversa amb l'Ignasi i també hi he compartit un parell d'àpats. Admiro la seva paciència amb l'hostilitat del món. I confesso que, quan parlo amb elli, em fa patir fotre la pota i emprar el femení, no pas per voluntat, sinó per simple falta de traça. Sempre que me li trobo evoco unes jornades de l'AELC a les quals vaig assistir fa molt, potser deu anys: se'm va asseure al davant i vaig estar veient-li l'esplendorós clatell unes quantes hores: he vist pocs clatells tan bonics.
He parlat també amb moltes altres persones que coneixia poc o gens: amb el somrient i agut Pablo Martín Sánchez, amb la combativa Txell Feixas, amb l’esverada Anna Manso, amb el terratrèmol de la Regina Rodríguez Sirvent, amb l'Anna Guitart (ja la planyo per la feina que li ha tocat fer; la planyo i la felicito, crec que se n'ha sortit molt bé), amb el celebèrrim Colm Toibin, amb el Mas Craviotto, a qui he llegit amb veritable fervor aquests dies, i amb tanta tantíssima altra gent. En general he estat contenta —la primera nit, mentre fumava un cigarro a fora, veia els companys de taula rere el vidre i em vaig sentir commovedorament afortunada— tot i que alguna ombra he tingut també, sobretot després de l'acte amb el Xue Mo i dues contistes, perquè aquest senyor va actuar amb una prepotència i una manca de companyerisme que em va despertar fàstic pels egos i les misèries del món literari. Un fàstic que tampoc em ve de nou. ¿També jo soc una egòlatra estafadora?
Tot amb tot, he tingut poca estona per sortir de la bombolla hotel-FIL, però dos matins he pogut rondar una mica per la ciutat. Quan viatjo sola tinc una sensació estranya: com si jo fos una mena d'observadora invisible d'aquell altre món, com si no hi participés del tot. Guadalajara és una ciutat lletjota, amb voreres i calçades abonyegades, edificis escrostonats, solars, un trànsit infernal (riu-te'n dels embussos de Barcelona), un soroll continuat i esgotador (les sirenes, les botzines, els motors, els xiulets dels urbans, les músiques sempre a massa volum), els contrastos desoladors: botigues de vestits de princesa en edificis que cauen a trossos, calaveres de coloraines amuntegades en mercats grisos i bruts, habitacions de luxe en una ciutat on et recomanen no agafar taxis, com a molt Ubers per estar geolocalitzat (un dia vaig conèixer el Ramiro, un desconegut amb qui vaig cometre la imprudència de pujar al seu cotxe perquè em portés, i em va explicar que el seu cunyat havia desaparegut després d'agafar un Uber i al cap de tres dies el van trobar en un hotel sense que recordés res; s'hauria pogut convertir en una de les cares dels cartells de desaparicions que empaperen la ciutat sencera.)
Una de les coses que m'ha agradat de venir és la llengua: tenir la sensació de viure en directe l'evolució de la llengua, per com els significats i el usos es desvien subtilment dels nostres: ¿algun dia serem llengües del tot diferents i algú explicarà què totes aquelles llengües deriven del castellà igual que ara aprenem que moltes deriven del llatí? En això de la llengua, hi ha coses que sobten, per exemple, que quan entres en una botiga o un mercadillo, en passar per davant dels dependents et diuen: “A sus órdenes!”, mentre tu desfiles pel passadís amb certa incomoditat, sentint-te com un tirà i sent conscient que cantes com una mala cosa amb el teu metre setanta-cinc i els teus ulls clars i la teva roba i les teves maneres; “A sus órdenes!” és una frase que fa que el teu privilegi sigui encara més obvi i estrident.
Dels souvenirs que es poden comprar, m'ha sorprès la dèria per les màscares de lluita lliure, acolorides, lluents, inquietants. Em va passar pel cap de portar-n'hi una a l’M., però llavors em va fer com cosa, no només per l'absurd de portar una màscara així, sinó també perquè vaig sentir terror davant la idea que desitgés follar-me amb aquella cosa posada (seria capaç de fer-ho).
He tingut temps per anar a veure els impressionants frescos de l’Orozco al Museo Cabañas (sembla una capella satànica: sempre he tingut tirada per les coses tenebroses), però no m'he pres cap tequila i ara, a les deu del matí, crec que ja m'ha passat de llarg el tren. Voldria haver fet més coses, haver aprofitat més, però tres dies donen pel que donen, sobretot si els vius amb el cos i el cap desacompassats pel jet lag. Tres dies, el temps: aquesta cosa que ens regeix però que no sabem què és.
Ahir a l'aeroport vaig veure una noia que era la doble de la meva mare quan era jove; de la meva mare i també meva, perquè m'hi assemblo molt, a la meva mare. Li vaig tirar una foto i me la miro fascinada o marejada o incrèdula de poder veure una imatge viva de la meva joventut i la joventut de ma mare, com una repetició. A la foto que li vaig fer està mig adormida en un banc de l'aeroport, i té una placidesa que potser mai m'he vist a mi ni a la meva mare. Ves si no serà això el que em fascina. I mentrestant el temps continua passant, inexorable, per sort això fa que ja em falti menys per embarcar en el vol que em tornarà per fi a casa i al privilegi sense (tanta) culpa.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
