A clown is a poet in action
Henry Miller - The Smile at the Foot of the Ladder
El pallasso palestí procura forçar un somriure al mirall. Sap que no pot presentar-se amb aquesta cara esmorteïda al bolo amb els petits del camp d'Askar. Treu de la capsa el vestit de colors impossibles i el nas rodó, d'un vermell estrident: sembla poca cosa per tenir aquell poder de fer riure quan el món gira del revés. La perspectiva de passar dos dies a Nablús l'engresca i no. Li esperen hores de cotxe, depenent dels controls.
Fa un petó als nens, encara dormen. La Kalila l'atrapa a la porta.
—Vigila, ¿em sents?
—Sí, no pateixis.
Munta al cotxe i surt de Jericó escoltant una vella cinta de danses tradicionals, taral·lejant-hi per sota una segona veu.
Té sort. Supera els dos primers checkpoints sense entrebancs, esquivant els blocs de formigó i evitant qualsevol contacte visual amb els soldats israelians de les torres de guaita.
Hi ha un lloc, a tocar de Nablús, que sembla un vesper. A Huwara hi ha el checkpoint israelià més gran d'entrada a la ciutat. És un poble lleig, atrapat en pols terrosa, terra de pas i de frontera. Aparca el cotxe al voral; el deixarà allà fins a l'endemà i creuarà el control a peu.
Quan hi arriba, empeny el torniquet. Un soldat li fa obrir la jaqueta per comprovar que no porta cap explosiu.
—La bossa —deixa anar el soldat en àrab.
—¿Com?
—Res, que la mirarem. Passa aquí al costat —diu assenyalant a l’esquerra.
—D’acord.
A l'altra sala el rep una soldat que li agafa la bossa amb un gest brusc. L'escorcolla sense mirar-lo, desendreçant tot el que ell havia col·locat amb cura.
—לֵיצָן —diu ella ensenyant la perruca i el nas vermell a cada mà.
—¿Com? No parlo hebreu. סליחה. Ho sento —dels pocs mots que coneix: etern i gastat de tant pronunciar-lo.
—Pallasso. Tu. ¿On? —fa la noia amb un àrab molt bàsic i mirant-lo, ara sí, amb uns ulls blaus esclatants.
—Vaig a Askar.
—Askar —repeteix arrufant el nas—. Papers. Ara. Ensenya.
Li entrega la documentació. La noia l’examina una bona estona.
—Pallasso lleig. Passar —diu amb un somriure burleta.
A la sala següent l'apunta una arma automàtica. S’esmuny de pressa fins al darrer torniquet.
Diuen que a Askar tothom vesteix sempre fosc i fuma molt. La persona que el recull encaixa en aquest perfil: es munten en silenci cap al camp de refugiats. Quan arriben al centre infantil s'hi troba tot de nens que no paren de somriure. És el pallasso!, criden. Li ofereixen cafè amb cardamom.
Askar és lleig, més que Huwara: cablejat elèctric a la vista, carrers laberíntics, cases amuntegades de totxo nu. El centre dels joves també està inacabat: un edifici blanc d'un sol pis. En el que havia de ser el segon, només hi ha quatre pilars. Es preparen per a dos dies de portes obertes: músics, un cor de joves i, a la sala del costat, un grup de nens fent teatre.
El rep el director del centre.
—Nabeel, benvingut. ¿Com ha anat el viatge?
—Bé, gràcies a Déu. ¿Com estan els nanos?
—Ells bé, ells bé... D’aquí a deu minuts farem l’assaig final del dabke. ¿Hi anem?
De ben petit el Nabeel ballava aquesta dansa popular a l'escola i solia ser l'al·lawah, el líder a qui tots segueixen el pas. La ballarà un grup mixt: camisa blanca i kufia ells, vestits de colors vius elles. Salten, s'abracen per l'espatlla i piquen els peus a terra: «Som aquí, sabeu?», sembla que resin. Els rostres dels joves projecten concentració màxima, més crits que somriures: una connexió profunda amb la terra.
—¿A quina hora em toca? —pregunta al director.
—D’aquí un parell d’hores. Tenim temps.
És prou temps per refer-se i calçar-se la màscara alegre, la del riure. La que correspon.
Al cap de pocs minuts es tanca en una sala petita per canviar-se. Obre la bossa i s'adona que el nas vermell no hi és. La capgira i l'espolsa. No hi és. Recorda el somriure burleta de la soldat israeliana: ¿li ha pispat el nas?
Troba una solució d’urgència. Es pinta el nas de color taronja, amb blanc i vermell perquè es distingeixi de la cara. No és perfecte, però fa el pes. Es cala la perruca i el barret.
Som-hi. Els nens el reben amb crits, salten de les cadires i se li abraonen. El seu vestit, cosit per la Kalila, és una festa de colors: «Com més llampant, millor. Tot és massa fosc, aquí».
Una nena se’l mira amb uns ulls immensos i mig plorosos.
—Ep, ¿què passa? ¿Com et dius? —li pregunta aturant-se de cop enmig del bullici.
—Naila.
—Quin nom més bonic. Jo tinc una filla que també se’n diu, ¿saps? ¿I què tens?
—M’he quedat sense globus.
—¿Com? Això no pot ser. Té —desenrosca dos globus del barret i els ajusta al cap de la nena—. Molt millor, ¿no creus?
La nena diu gràcies i s'afegeix a la disbauxa general. El Nabeel somriu.
Farà nit al camp, a casa del director.
—No et desmaquillis, ¿vols? Als meus fills els farà gràcia —li demana l’home.
—Esclar, cap problema.
Quan surten, ja és fosc. Caminen pels carrers buits d'Askar i el director va dient «per aquí» cada pocs metres.
La família del director, dona i tres fills, el reben amb un te ben calent, i sopen tots en cercle. Al pallasso li costa assumir que algú pugui ser feliç a Askar, però es relaxa per la bona companyia. Pensa en la Kalila i els nens. De sobte, l'alegria s'estronca: el director explica que el fill dels veïns està detingut des de fa mesos.
—Els pares em fan patir. S’empetiteixen cada dia que passa. Algun dia potser s’esvaniran.
—¿Per què van detenir el fill? ¿Què va passar? —pregunta el pallasso.
—No cal que passi res, ja ho saps.
Poc després van a dormir; li han deixat l'habitació dels fills, que dormiran al menjador.
Trets. Una detonació. Més trets. El pallasso es desvetlla, surt, tota la família és al llindar de la porta.
—¿Què hi ha? —pregunta alarmat, apujant-se els pantalons del pijama, que li cauen.
—Una incursió. Soldats —respon el director.
—Són a prop —diu la dona.
—¿Van amb els jeeps, els sentiu? No passen per aquí, per sort, els és massa estret.
Callen i escolten. Per la finestra es veuen algunes traces de gas lacrimogen.
—Són a prop —repeteix la dona—. Millor que apaguem els llums o potser encara vindran.
Els apaguen. Més trets. Crits. El director s'acosta a la porta i para l'orella.
—És aquí al costat, això. Potser que vagi a veure...
—No! —crida la dona. Els dos nanos ploren, la germana gran els acull a la panxa.
—Nabeel, ¿vens?
—M’estimo més que no —fa saber el Nabeel, que s’avergonyeix tot seguit de les seves paraules i s’asseu.
El director obre la porta a poc a poc i s'esmuny cap al carrer fosc.
Els deu minuts que passa fora són eterns. Els nens miren amb ulls interrogatius la mare. Ningú no parla. La dona no se separa de la finestra.
—No es veu ni se sent res. Bon senyal —diu la dona.
Quan l’home torna, l’alleujament general gairebé es pot tocar amb les mans.
—¿I doncs? —diu el Nabeel.
—Han ferit dos nois i ja se’ls han emportat a l’hospital. A veure si se’n surten...
—¿On ha sigut? —pregunta la dona.
—Al carrer principal. Els han caçat com conills.
—¿Saps qui són? —fa el pallasso.
—Un d'ells va ser monitor del centre fa un parell d'anys. Els seus germans petits avui hi eren.
—¿Al centre?
—Sí. A la teva actuació. La Naila i el Hakim.
—¿Naila, dius? ¿Una nena amb els ulls molt grossos?
—Sí.
El pallasso s’asseu amb les mans al cap.
—Setze anys, el seu germà. Setze, només. L’Abdel —diu l’altre.
—¿Algú vol te? —ofereix la germana gran.
—Sí, vinga. Mirem d’asserenar-nos una mica —fa la mare.
Són les quatre de la matinada. Ja no dormiran.
Tan bon punt arriben al centre, surt el sol. El director parla amb dos joves, que fan que no amb el cap.
—És mort —li diu quan se li atansa de nou després d’acomiadar els joves.
—¿L’Abdel?
—Tots dos.
—¿I ara què fem?
—Hem de suspendre i anar a l’enterrament.
El centre quedarà obert, però sense activitat. Ve algun nano, però pocs.
Al migdia és l'enterrament. Apareixen plantades per tot el camp les fotos dels dos nois amb un fusell i una cinta groga al cap. Molts joves es fan aquestes fotos perquè saben que alguns moriran. Es vesteixen de combatents davant d'un fotògraf: si moren, aquell retrat es penjarà per tot el camp. De jove el Nabeel no va voler fer-se’l mai. Ho veia com una glorificació d'una mort absurda.
Mentre esperen el pas dels cossos, el director parla amb dos monitors que coneixien l'Abdel.
—¿Què els dic ara a la petita Naila, al Hakim? —apunta un d'ells.
El director els tusta l'esquena i els ofereix una cigarreta. Fumen en silenci. El pallasso no sol fumar, però ara també li'n demana una.
Se senten trets llunyans i la remor de la multitud que enfila cap a Nablús. Joves amb banderes encapçalen la corrua, disparant els fusells a l'aire. Els cossos amortallats es balancegen perillosament a les lliteres. Al cementiri s'encavalquen oracions i llàgrimes.
Després de dinar, el pallasso enfila el camí de tornada. Marxa amb presses, sense desmaquillar-se del tot.
Prop de la colònia de Rimonim, un grup de colons envaeix la via i li fa senyal d'aturar-se. Sap que no ho ha de fer. Un roc impacta al vidre del darrere. Ell esquiva el grup que s'atansa. Un marrec el persegueix, li fa el gest de tallar-li el coll i s'allunya.
S'asserena, aferrat al volant. Sent l'aire gèlid escolar-se per la finestra rebentada. Vol arribar a casa.
Quan hi entra, esbufega i és com si alliberés un pes mort.
—¿Com ha anat? —diu la Kalila. S’abracen.
—Bé.
—¿No hi va haver dos morts, a Askar?
—Sí, t’ho explico més tard. Ara em vull rentar.
—¿Què fas amb la cara mig pintada? ¿Has viatjat així?
—Més tard, Kalila...
Davant del mirall s'esborra les restes de maquillatge, assegurant-se que no queda cap rastre de color. El Nabeel es reconeix en aquell rostre derrotat de sempre.
S’atura. Sospira. Abaixa el cap i recolza les mans a la pica.
S’escolen uns segons abans no es torna a mirar.
Llavors obre els pots de pintura i comença a aplicar-se de nou el maquillatge, amb lentitud, però amb els dits ferms.
El rostre del Nabeel apareix tenyit amb pintures de combat. Avui es deixarà la cara pintada.
