Té els cabells negres i uns llavis carnosos que serien l’enveja d’aquest món occidental tan boig. Uns ulls ametllats, foscos de color, però lluminosos pel que fa a allò que transmeten: honestedat i confiança. Es diu Ujwal i durant uns dies viu en un petit autobús. N’és el vigilant i ha de tenir cura que el vehicle no es quedi mai sol; no perquè hi hagi risc que robin, al Nepal no hi ha aquesta mena de perills, però sí que l’abonyeguin i no se’n facin càrrec. L’Ujwal somriu amable i atent, però cada dia que passa té els ulls més ullerosos, el rostre cansat i la roba una mica més bruta. Deu tenir una llar en alguna banda, però ara per ara, casa és un autobús que manté net i llit els quatre seients del darrere que fan la funció de matalàs boterut.
Duu un sari de color verd i va descalça. La Sita s’aixeca a les cinc per ser la primera a arribar al pou i fer anar la maneta amb energia perquè brolli força aigua i així l’Aishwarya pugui fregar els bols i les olles. Després es renten totes dues les aixelles i les cames, també les ungles plenes de fang de plantar els arrossars, amb el sari posat i aprofitant per fer neta la roba mentre el gall despistat fa estona que crida. Quan l’Aishwarya endreça els pots damunt un tauló en una cabana feta amb fustes, fang i excrements, la Sita aprofita, asseguda en una pedra, per mirar els últims TikToks.
Una cara excessivament maquillada treu el cap per la finestreta del palauet de Katmandú. Són quarts de dotze i al pati hi ha prou gent amuntegada i disposada a contemplar la Kumari. Li han pintat els ulls de negre, amb una línia gruixuda que puja des del lacrimal fins al naixement dels cabells i duu els llavis molt vermells, com el vestit. No somriu. Té tres anys i en fa un que viu al palauet. S’hi quedarà fins a la menstruació, aleshores podrà tornar amb la família i viurà una vida normal.
Avui em llevo amb la tristor d’unes imatges doloroses; pobles arrasats per l’aigua furiosa que s’ha desbordat des del Tibet arrossegant-ho tot al seu pas. I no puc deixar de pensar en els morts, però també en totes aquestes persones que s’han quedat sense casa, sense aixopluc. He passat quinze dies al Nepal i no he visitat cases d’artistes, d’escriptors ni de pintors reconeguts, el nom dels quals constarà als manuals d’història, però més que mai he entès totes les formes d’un lloc anomenat casa.
