“Però fins i tot l’home més valent entre nosaltres es tem a si mateix. La mutilació de l’aspecte salvatge entre nosaltres enverina les nostres vides i ens obsessiona. L’única manera de salvar-se d’una temptació és rendint-s’hi. Si t’hi resisteixes, la teva ànima emmalalteix de desig per allò que s’ha prohibit a si mateixa. Diuen que les coses veritablement importants s’esdevenen en el cervell. I és també en el cervell, i només en el cervell, on tenen lloc els grans crims del món.”
El retrat de Dorian Gray, Oscar Wilde
És la primera vegada que ho faig a la inversa. Viatjo tres dies a Irlanda, entre Dublín i Belfast, i abans de sortir busco quines cases hi ha. Sospito que això de les cases ha esdevingut una mena d’addicció. Em fa gràcia descobrir que l’escriptor Oscar Wilde va néixer a Dublín perquè precisament uns mesos abans, a la mítica llibreria Lello de Porto, vaig comprar El retrat de Dorian Gray, que encara tinc a la llista de pendents. Cants de sirena m’empenyen a posar-m’hi aviat. Així que afegeixo la casa-museu de Wilde a la llista de visitables perquè de l’altre autor consagrat dublinès, James Joyce, hi ha un centre que en recull la vida i l’obra, però no casa seva.
Passa, però, que la casa-museu Oscar Wilde està tancada justament aquell dia perquè se celebra el Pride. Que el Pride tingui tant ressò a Dublín es deu a la vida de Wilde: que aquest dia justament tanquin l’espai que més el representa em sembla una mica paradoxal. Quan més tard m’acosto al centre Joyce, on he llegit que hi ha exposada la porta de la casa de Leopold Bloom, protagonista d’Ulisses, me la trobo també tancada per tasques d’ordre i neteja. Sense poder visitar cap espai literari, evito buscar-hi missatges subliminals o metafòrics sobre dèries que hauria de començar a abandonar.
M’imagino Oscar Wilde com un home culte i refinat, bell, que avui encaixaria prou bé en un món aparentment més obert, on la imatge i l’estètica han esdevingut pilars fonamentals. Ser Wilde era vestir com ell volia i estimar qui volia. Una cosa tan senzilla i de vegades tan impossible, perquè a finals del segle XIX i sota la pressió de la moral victoriana imperant, el pare de Lord Alfred Douglas, amic i amant de l’escriptor, el va denunciar. Wilde, encoratjat i empès per l’amic, va denunciar l’home per calúmnies. La truita se li va girar en contra i Wilde va ser jutjat i condemnat per sodomia, assumint un càstig exemplar que el va dur a la presó, on va patir moltíssim. Quan va complir la condemna i va ser alliberat, es va exiliar a França, on va morir malalt i pobre, abandonat per tothom.
Avui, els carrers de Dublín s’omplen de molts altres Oscar que amb llibertat passegen en una desfilada interminable que els curiosos observem divertits, mentre d’altres, encara segrestats per aquella moral castradora, els voldrien condemnats. És desagradable, ¿oi?, em deixa anar un home greixós, amb quatre pèls a la closca i una panxa que no li permet veure’s els peus. Doncs, miri, no.
Dues hores de tren separen Dublín de Belfast, però, com a Wilde i al pare de Lord Alfred, mig món els allunya. A Belfast tan difícil és ser catòlic o protestant, defensor d’una Irlanda Unida o d’una Irlanda anglesa, com per Wilde ho era ser homosexual. Encara avui els barris més radicalitzats estan separats per un mur amb portes que a la nit es tanquen i no permeten la circulació. Els murals són ben vius i pressuposo que els repinten sovint, perquè els colors es mantenen nets i brillants en una ciutat on plou més de la meitat dels dies. Alhora, centenars de banderoles angleses que onegen al vent determinen fronteres encara latents i els monuments commemoratius perduren a banda i banda. La memòria necessita almenys un parell o tres de generacions per esborrar-se.
El preu que va pagar Oscar Wilde per voler ser Oscar Wilde va ser desorbitat. El que van pagar els irlandesos per ser qui sentien ser, també. No he pogut visitar cap casa literària, però si alguna cosa m’enduc d’aquesta escapada irlandesa és que de vegades ser qui s’és s’acaba convertint en una lluita on et va la vida.
