Trobo que la manera com s’està polaritzant la conducta humana té tot el sentit del món. Una amiga m’escriu de bon matí per dir-me que una amiga seva jove acaba de morir de malaltia fulminant sense avís previ. No sé què dir-li, però li dic que davant aquestes situacions jo em protegeixo pensant que som natura i que de vegades alguna cosa es fa malbé, es torça, i acaba malament. Un xai amb dues cares, ja em diràs a què treu cap.
I el que deia de com s’està polaritzant la conducta humana. Quan m’ho ha explicat, això de la mort de la seva amiga, he tingut moltes ganes de deixar-ho tot i anar pels carrers a fer el bé amb un somriure demencialment acollidor a la cara. Fes el bé i tard o d’hora en rebràs la paga és una dita catalana. Però sortiria pels carrers sense esperar rebre cap altra paga que fer el bé mateix. Perquè tot s’està tornant tan però tan estressant que només podem triar una sola cosa per fer i ser. I si he de triar una sola cosa, trio de fer sentir bé les persones, els animals i les plantes.
M’he comprat dues calathees i treballem totes tres juntes. Estem molt bé. És en un espai petit, de manera que sí, ens fem una mica de nosa l’una a l’altra, però estem bé així. I la resta d’espai de la taula l’he omplert de llitets per a gats, que també venen i passen la jornada dormint vora meu; nostre. Amb les calathees.
A mi em surt això, però a un altre li pot sortir el contrari. És tot tan estressant que, total, vaig a liar-la. I fan el mal. Sense mirar a qui o a què. Fan el mal per significar-se. No, si jo ho entenc. És desesperat, ho entenc. Jo estic desesperada, ¿qui no ho està? És d’aquí, d’on surt la bogeria, la sensació que has de triar ser d’un bàndol o de l’altre. Surt d’aquest cansament, d’aquesta angoixa. Tenim al davant un precipici. Hi ha qui diu total, em tiro, i hi ha qui diu, total, no em tiro.
Sembla fàcil, però és molt més complex que tirar-se o no.
En altres èpoques, no passava. L’any 1988 hi va haver una vaga general a Espanya. Li vaig dir a l’avi: “Avi, es veu que just abans de la guerra hi va haver una vaga general i tinc molta por que hi torni a haver una altra guerra”. L’avi, tot i republicà escaldat, em va assegurar que això no passaria, que ja no tornaria a passar mai. El pitjor de la història ja havia passat.
Però de sobte, trenta-dos anys després però de sobte, la covid i tots tancats a casa gairebé cent dies. I després, la invasió d’Ucraïna, Gaza, tornen els talibans, rècord de temperatures globals, l’assalt al Capitoli, augment descomunal de les desigualtats i crisi mai vista de l’habitatge, ciberatacs, apagades, Trump.
L’avi va morir el 10 de juliol del 1998, sant Cristòfol, patró dels viatgers, sense el mur de Berlín ni la Guerra Freda, amb els Jocs del 92, la pau a Irlanda i l’ovella Dolly campant pels laboratoris del Roslin Institute. Bon viatge, avi, que bé que ja siguis més enllà d’Andròmeda i te’n vagis anar pensant en tot el que ja no passaria mai. Perquè no t’ho hauries cregut ni mort (black joke).
Res, que ens ha tocat una època de plot twists constants, que cal tenir bona cintura per regatejar amenaces de totes bandes i que sí, que posats a triar, trio ser amable i bondadosa. I el somriure demencialment acollidor i la companyia —sempre afable— de les dues calathees i els tres gats sense autoconsciència del tot indiferents a l’amenaça que demà l’Oumuamua aterri —posem per cas— a Montilivi i en surti una munió d’àliens buenorros portadors d’una forma de sífilis mai vista i, per descomptat, altament contagiosa.
Que passarà. I ho saps.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
