He canviat bestialment. A banda de néixer depressiva (la meva psicòloga em va dir que això no era possible, però jo dic que sí) vaig tenir una infantesa curiosa; el cel a casa i l’infern a l’escola. La falta de comprensió del medi social en va fer desenvolupar una ràbia interna que em va dur a un dolor intensíssim durant bona part de la meva vida. Dolor d’ànima, que ni els psiquiatres hi arriben.
Ara, però, i tot i que tinc dies de tot, com tothom, m’agrada dir-me la portadora de la purpurina. Sense escarafalls. No cal pujar a la barra a ballar. Només ser una presència que faci més il·lusió que nosa, que trobo que ja és prou.
Però decidir deixar de ser tu no és fàcil. Moltes vegades ni ens n’adonem, que som un element kitsch de l’escena. Llampant per massa virolat. Moltes vegades hem de ser prou humils per fer un estudi de què ens diuen les persones que ens estimen bé —perquè hi ha estimars molt capciosos—. Aquelles coses que se’ls escapen, a les persones que ens estimen bé, quan se’ls acaben els arguments.
Hi ha un gran moment a la meva vida en què vaig notar com físicament alguna cosa es recol·locava dins el meu sistema. Un moment de no-retorn. Una frase que em va dir un amic després d’un sopar en què vaig actuar amb massa vehemència: fots pena.
Quan persones que et coneixen bé t’arrenquen pors cap enfora i te les ensenyen tal com són, et desabriguen del personatge que fins aleshores defensaves. Un personatge ple de trampes de llautó, ara exposades, que ja pots anar desmantellant perquè han perdut el seu perquè.
Aleshores, si encara no estàs a punt o ets massa orgullosa, sempre pots escopir improperis a la cara de qui t’ha destapat. Ara bé, la meva recomanació és que primer abaixis el cap, i no per submissió, sinó per lucidesa, i després posis fil a l’agulla per sargir uns forats que et pensaves que només portaves per dintre.
M’encantava ser xunga. De debò. Era molt xunga. Era molt ocurrent i ràpida a l’hora d’humiliar. Era capaç d’improvisar unes frases d’atac dolorosíssimes. Al meu germà li feia vergonya anar amb mi pels puestos perquè no quedava canya dreta al meu pas.
Fer quedar malament els altres era la meva droga. Guanyar converses pel broc gros. Ser la més llesta, la més ràpida, la més temuda. La meva millor amiga d’aleshores em reptava a liar-la en societat, i rarament la decebia. Teníem un xou muntat: primer ella tensava l’ambient i després jo llançava les granades.
Però quan arribava a casa, em sentia superinfeliç. En culpava el món, de la meva infelicitat. Els altres. La feina. El nòvio. Les humitats del sostre. Qualsevol cosa per no admetre que el meu problema era la manera que tenia de ser jo.
Vaig trigar anys a entendre que la vida no és un debat a guanyar i que la pau és una forma d’intel·ligència molt més sofisticada que la humiliació més ben executada. I molt més còmoda. No haver de malpensar, ni maquinar, ni buscar punts febles, ni tenir el pap ple de rèpliques incontestables. Vergessanta! Quina tranquil·litat!
Vaig trigar tant a canviar tan bestialment perquè em feia una por terrible deixar de ser jo si deixava de ser aquella jo. Una jo que em va estar salvant la vida fins que va esdevenir obsoleta, fins que va començar a fotre pena.
Era una jo coneguda, eficaç, fins i tot respectada; però també esgotada. I el dia que em vaig adonar que deixar de ser aquella jo em feia sentir molt més lleugera, vaig començar a afluixar. I —sorpresa!— no vaig desaparèixer: només vaig canviar les granades per purpurina.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
