Hi ha persones que, suposo que per fer-se passar la pena o la vergonya, riuen quan expliquen que de petits la mare es treia la sabatilla per escalfar-los. Però encara que l’anècdota vagi precedida per una animalada de l’alçada d’un campanar o seguida d’un és que jo era molt gamberra, no trobo que faci gràcia. Encara que hagin passat cinquanta anys. I la sabatilla, rai, perquè parlant amb persones ferides de petites m’he adonat de com de malvadíssim pot arribar a ser l’ésser humà amb les ànimes a qui presumptament ha de protegir.
Castigar, i no em traureu d’aquí, és haver arribat al fons del fons del bagul dels recursos. I agafar el bagul i que te l’estellin al cap. Perquè no hi havia res dins i calia donar sortida a la còlera, a l’analfabetisme emocional.
Però la besàvia va tenir una infantesa molt dura perquè la seva mare no la va estimar mai i el seu pare la tancava a les golfes amb les rates i per això l’avi bevia i quan arribava a casa escridassava l’àvia i per això l’àvia pegava al tiet i per això el tiet, bé, ja saps allò que va passar amb la teva cosina.
Són faves comptades. Si ningú no ha estimat bé la Marta, si la Marta no ha après a estimar bé perquè va ser educada des del clatellot i el càstig, si la Marta obeïa per por —de la por en deien respecte—, pot molt ben ser que, per més malament que ho passés aleshores, ara la Marta entengui l’agressió com una eina instructiva i per això quan el seu fill, el Martí, s’entesta a no voler-se posar les sabates, ella li clava un calbot de no res.
No ho sé, si són faves comptades.
Arriba un moment en què el passat explica, però no hauria d’eximir. Per descomptat que no és culpa de la Marta, que la seva mare li pegués, però arriba un moment en què toca decidir si puges al carro conegut o t’aventures a un carro nou, per conèixer, però sense clatellades.
El problema és refer el camí, perquè ben mirat, el trajecte de la intolerància és molt simple i immediat, no cal pensar: quan alguna cosa em desborda, tiro de càstig. I si la cosa no es redreça, càstig més gros. No cal ser Gandhi per adonar-se que la violència o bé genera més violència o bé rebel·lia o bé por, una por molt cobejada per l’agressor, ja que la por bloqueja la voluntat i sol dur a l’obediència.
El càstig té una manera de funcionar molt inquietant: per considerar reparat el mal, el Joan necessita que el Pau pateixi. No n’hi ha prou que el Pau entengui que el que ha fet no està bé, que n’assumeixi les conseqüències, que posi remei al dany, que aprengui de l’error. No: segons el Joan, el Pau ha de patir.
Així n’aprendràs.
Aquesta frase. Quina basarda.
¿Aprendre què? ¿Que surt més a compte dir mentides? ¿Que el problema no és fer una cosa malament, sinó que t’enxampin? ¿Que quan algú fa una cosa que no t’agrada l’has de fer patir?
Corre per xarxes una metàfora molt gràfica en què es veuen quatre gots, el del besavi, el de l’avi, el del fill i el del net. El del besavi és ple d’un líquid negre; els altres tres són buits. El besavi aboca el líquid negre al got de l’avi. L’avi aboca el líquid negre al got del pare. I el pare, quan està a punt d’abocar la foscor al got del fill, s’hi repensa i de sota la taula treu una garrafa d’aigua cristal·lina amb la qual va dissolent el líquid fosc. Digue’n consciència, responsabilitat, reflexió, teràpia, comprensió, compassió, paciència, reparació, perdó, voluntat, tendresa, escolta, revisió, aprenentatge, cura, contenció, criteri, maduresa, renúncia. Digue’n valentia. I només quan l’aigua del seu got és transparent, la passa al got del fill.
L’analfabetisme emocional el pateixen els que encara parlen la llengua de qui els va fer mal. Els que van aprendre que estimar depenia que fessis el que s’esperava de tu, que respectar era tenir por i que educar consistia a fer patir. Malauradament es tracta, per a moltes persones, de la llengua materna. I, tot i que la llengua materna no es tria, arriba un moment que, per més que costi, sí que aquestes persones poden decidir si continuen parlant-la. Desaprendre reaccions, paraules, construir frases noves, reconèixer emocions, trobar la manera de no llançar la ràbia i la impotència contra ningú. Tampoc contra tu mateixa. Procurar que els que venen darrere teu i els qui tens a la vora no arribin a conèixer mai l’idioma amb què et van fer tot aquest mal.
