“Lo tiene todo para presidir la Xunta, solo le falta aprender gallego y casarse”. La frase és de l’exministre franquista Manuel Fraga, i es referia a un jove burgès llicenciat en dret i registrador de la propietat des dels vint-i-quatre anys —es diu que mai abans ningú havia aprovat aquesta oposició a una edat tan precoç—, que ja havia començat a fer-se un lloc en la política gallega. El seu nom: M. Rajoy. Quaranta anys. Solter.
Avancem una mica el calendari. Felip de Borbó té trenta-cinc anys i, també, encara és solter. Des que va néixer que s’especula sobre qui serà la dona que ocuparà el tron del costat. Però ja té trenta-cinc anys. Ell mateix admet que hi ha una necesidad institucional de asegurar la continuidad de la dinastía.
Històricament, hi ha molts exemples de la utilitat de tenir una dona al costat. Un home sol és sovint una metàfora de provisionalitat, d’inestabilitat, una vida sense estructura que espera a ser endreçada per una esposa. Una esposa vesteix, dona respectabilitat, estabilitat, una certa pàtina d’home fet i dret. Sencer.
Però també hem servit per a moltes altres coses. Perpetuar cognoms, dinasties, patrimonis, si veníem de bona família i l’altre era un pelacanyes. Per gestar hereus, per tenir-ne cura. Per cuidar ancians, propis i polítics, per administrar llars, consolar, esperar.
Per riure’ls les gràcies.
Sobretot hem servit per alliberar-los de deures seus que han passat a ser obligacions nostres. Els hem alimentat, els hem saciat l’estómac, l’ànima i el desig, els hem consolat, hem esperat que es calmessin abans d’obrir la boca.
No t’amoïnis, dona, que ja saps com és i de seguida li passa.
D’aquesta manera han pogut governar països i empreses, escriure obres mestres, trobar vacunes, construir imperis...
Centrem-nos en Silveria Fañanás.
Mentre el seu marit es convertia en un dels científics més importants de la història, ella es feia càrrec de la casa i les set criatures sense dir ni mu. No m’ho invento, ho explica ell a Recuerdos de mi vida (és una mica llarg, però val la pena):
“La armonía y la paz del matrimonio tienen por condición inexcusable el que la mujer acepte de buen grado el ideal de vida perseguido por el esposo. Malógranse, por tanto, la dicha del hogar y las más nobles ambiciones cuando la compañera se erige, según vemos a menudo, en director espiritual de la familia, y organiza por sí el programa de las actividades y aspiraciones de su cónyuge. Bajo este aspecto, debo confesar que jamás tuve motivo de disgusto.
Lejos de lamentar, según les ha ocurrido a muchos aficionados a la ciencia o al arte en España, esa derivación casi exclusiva de los ingresos hacia las disipaciones y vanidades de la indumentaria, del teatro o del lujo doméstico, sólo hallé en mi compañera facilidades para costear y satisfacer mis aficiones y continuar mi carrera. No hubo, pues, dinero para perifollos, teatros, coches y veraneos, pero sí para libros, revistas y objetos de Laboratorio. Y aunque estos elogios parezcan extraños y aun inconvenientes en mi pluma, complázcome en declarar que, no obstante una belleza que parecía invitarla a brillar y ostentarse en visitas, paseos y recepciones, mi esposa se condenó alegremente a la obscuridad, permaneciendo sencilla en sus gustos, y sin más aspiraciones que la dicha tranquila, el buen orden en la administración del hogar y la felicidad del marido y de sus hijos.”
Us he dit que valia la pena.
Històricament hem estat educades per fer de crossa, de pedaç, de bastida, per viure al servei del projecte de vida del marit fins que les seves aspiracions acabessin ocupant tot l’espai. Tot el continent. Com un gas. Fins que les seves aspiracions engolissin les nostres, en el cas hipotètic que haguéssim gosat de tenir-ne de solteres.
I, esclar, la gran incògnita: ¿Qui hauria estat Silveria si no arriba a ser la muller de l’il·lustre doctor Santiago Ramón y Cajal? ¿Qui hi havia rere aquella dona que se condenó alegremente a la obscuridad? ¿Quantes Silvèries s’han malaguanyat a l’acceptar de buen grado el ideal de vida perseguido por el esposo?
Quina basarda.
Ah, esclar, perdó, espera, que aixeca el dit el senyor Joan Not All Men. Digues, Joan.
—Doncs si no arriba a ser per Santiago Ramón y Cajal no sabríem que el sistema nerviós està compost per cèl·lules individuals i independents que es comuniquen entre elles, i no per una xarxa contínua i fusionada. —Joan Not All Men ho diu d’una tirada, es nota que s’ho sap.
Tens tota la raó, Joan. Però és que si no arriba a ser per Silveria Petra Josefa Fañanás García no sabríem que el sistema nerviós està compost per cèl·lules individuals i independents que es comuniquen entre elles, i no per una xarxa contínua i fusionada.
