La Patri va demanar una trucada d’emergència. Amb vídeo. Ens volia veure les cares. Jo ja tenia tot el dia planejat amb el Tomàs i els nens, però un llamàntol és un llamàntol. El llamàntol és l’emoji per a trucades d’emergència amb vídeo. Vaig respondre ok puc 17.00, i la Sussi també va dir ok. El Tomàs em va mirar amb cara de no saber nedar: que li digués coses que podien fer amb els nens. No ho sé, rei meu, pensa, cine, parc, no ho sé, ¿saps? Però de seguida vaig dir cine. Cine eren un parell d’hores pel cap baix i les trucades llamàntol no solien durar més de trenta minuts. Em vaig imaginar enllestint la trucada en mitja hora i la resta, a la banyera amb un Benjamín.
Ja pots comptar què ens havia de dir, la Patri. Sempre li ha agradat l’espectacle, però aquest últim any havia estat un no parar de llamàntols a la seva salut.
A les cinc en punt vaig prémer la icona de càmera de vídeo del grup i va aparèixer la cara de la instigadora. De seguida li vaig preguntar si estava bé i va fer un sí sibil·lí, però qualsevol persona que la conegui sap que això no garanteix res. No diria res fins que no entrés la Sussi, vam passar l’estona parlant del temps. Li encanta la intriga.
Vam mantenir una conversa amb la qual no us penso avorrir però que de sobte em va proporcionar una informació de gran vàlua. Que com es deia aquell oli que em poso a la floreta quan em cou. No sé a vosaltres, però a mi la floreta només em cou quan me la rebreguen amb fruïció.
La Patri havia pillat.
Va entrar la Sussi. Tia, tia, ¿estàs bé? La Patri va dir que sí, però ara ja amb una altra cara. Una cara que em va fer venir al cap la paraula pizpireta, que surt a La Regenta.
La Patri era l’única soltera del grup. Va estar a punt de casar-se, però la cosa es va anul·lar a última hora. Un drama. De fet, la setmana anterior havia estat el primer aniversari de no-noces i a manera de funeral vam fer una trucada tetera, que vol dir una trucada temàtica, i va durar vuitanta-set minuts: una antologia detallada de totes les vegades que el Brauli l’havia corregit, interromput, qüestionat, desautoritzat, infantilitzat i censurat davant nostre i dels nostres marits al llarg dels quatre anys que van ser nòvios.
Havia passat un any molt estrany, la pobra Patri, perquè mentre les coses a la feina li anaven d’escàndol, tenia el cor esmicolat.
Tornem a la trucada. La Sussi li va preguntar si estava bé, ella va dir que sí i tot seguit va agafar molt aire, va aguantar la respiració —i nosaltres, també— i sense deixar anar l’aire va xisclar: m’he enamorat!
Parlar per boca del cor de la Sussi seria agosarat, però juraria que a totes dues ens va fer un salt acrobàtic d’alleujament. Ja era hora. Una altra, dius mira. Però la Patri tenia moltes ganes de tornar a tenir parella i nosaltres una mica també, perquè soltera ens resultava massa demandant.
La Sussi i jo ens en vam alegrar tant que durant una estona, i com aspersors, vam estar expel·lint paraules de joia. Que si ja era hora, que si t’ho mereixes tant, que sort que ja saps el que no vols. I de sobte va fer un crit.
La Patri ens va cridar a l’ordre. Normal, era el seu moment:
Fa setmanes que ens veiem... D’entrada, jo no ho tenia clar perquè estava escaldadíssima, però ell va insistir des de la vulnerabilitat —¿quin home diu aquesta paraula?— i em va dir que el que em passa és que de vegades no acabo d’entendre la diferència entre protegir-me i autosabotejar-me.
Vaig intentar, desesperadament i en va, trobar la mirada de la Sussi a la pantalla, i em va semblar que ella feia el mateix per no sentir-se sola en el desvari d’aquella sonada. ¿Parlava del Brauli? La Patri va continuar:
Perquè ja sé el que em direu. Que si no aprenc dels errors, que si no tinc prou autoestima... ¿Sabeu? Ja n’hem parlat, de tot això, i el Brauli —que Déu ens agafi confessades— està convençut que al seu costat aprendré a gestionar les emocions sense projectar en ell les frustracions.
L’hem perdut del tot.
I no només això, sinó que també m’ha avisat que segurament em direu que si m’he tornat boja, però és que m’estima tant que no vol que ningú em condicioni la vida, i si les meves amigues no poden acceptar que hàgim tornat, potser és que no són les meves amigues.
Ens ho explica com si no estigués parlant de nosaltres.
D’acord que hem tingut una relació de clars i obscurs, però això nostre és per sempre, i si penseu el contrari, adiós amigo, goodbye my friend, ciao, ciao amigo, arrivederci, auf Wiedersehen.
I és per això que ara soc al bany de la masia on la Patri i el Brauli s’han casat. Retocant-me el pintallavis davant del mirall amb la Sussi al costat, que ajuda la seva filla a arribar a la pica per rentar-se les mans. Miro de no pensar, però em veig al mirall i els ulls em pregunten en quin moment hem passat de ser les seves millors amigues a ser unes convidades que han de fer mèrits per ser aquí. Hi ha una comissura que sempre se’m desdibuixa. La Patri ha decidit casar-se amb el Brauli i nosaltres hem decidit no deixar-la anar. I tenim por. Tenim molta por que per no perdre-la, hàgim de fer veure que no passa res mentre li torna a passar tot.
