No passa res si ens fan esperar molta estona. Estaria bé i tot. Porto a la bossa dos llibres, un que vull llegir perquè s’ha de llegir però que em fa bola, i un altre segurament insubstancial, que no passarà a la història —un hype, diuen— però sé que devoraré.
El pare no sap quin botó ha de picar. Pico jo i el número sis s’il·lumina. En realitat ho sap, que anem a la sisena planta, però no veu bé els botons. Lesió macular degenerativa. És hereditari, m’explica, l’àvia també ho tenia. Me’n recordo bé. Quan ja no hi veia per fer els mots encreuats va fer una gran baixada, fins i tot física. És curiós, fas els mots encreuats, jugues a trobar la paraula correcta i les teves cèl·lules es dupliquen, la sang circula per les artèries. La curiositat per la vida sosté els teixits.
A tots dos els va començar a partir dels setanta i pocs, i als vuitanta ja no podien llegir gens. No puc evitar fer els números. En tinc cinquanta. Quants llibres llegeixo, ¿dos, tres, quatre al mes? A vegades menys. O molt menys. M’enxampo a mi mateixa fent el càlcul estúpid. Il·lusa sensació de control. Arribar als vuitanta llegint, aquesta seria la bona notícia, dona gràcies que ho pots fer ara. Però el meu cap continua a la seva, fent els comptes. En qualsevol cas, si hi arribessis, comptant una mitjana molt generosa, et queden uns nou-cents, màxim mil llibres per llegir, segurament menys si continues treballant tantes hores. Nou-cents llibres. Ja pots triar bé.
I la pregunta se’m tira a sobre. ¿Per què no llegeixo coses boníssimes sempre? ¿Per què encara tinc apilats tants clàssics i no-clàssics que realment vull llegir però que per algun motiu continuen pendents? Després d’una jornada maratoniana, de treballar com si tinguéssim quatre mans i resoldre la vida alhora no estem per a segons què. No pots passar de treure fum pel cap a la feina al Guerra i pau, això està clar. Cal descomprimir, i per descomprimir no hi ha res millor que mirar el sostre o una sèrie qualsevol, amb tot el respecte per les sèries qualssevol. Però ei, que el temps passa. “That was fast. I mean life.”, diu el haiku del Ron Padget.
Se’ns colen habitacions amb fluorescents, carrers lletjos i companyies lletges als minuts que tenim per veure boscos, cares amigues i el color de l’aigua del mar a les vuit del matí. La qüestió és si se’ns colen o si els hem triat. Nou-cents llibres. Qui sap. Potser són dos-cents, o trenta. O un. Ja pots triar bé.
Poso la mà a la bossa i palpo el llibre que toca llegir, el que no pots anar pel món sense haver llegit perquè no saps el que et perds; que si diuen que és tan bo per alguna cosa deu ser i ara ets a punt de descobrir-ho. Sempre l’he volgut llegir. El toco a la foscor de la bossa i en noto el pes, el cos. Noto la textura de l’edició de qualitat, feta a l’altura de la literatura de la bona. Segur que ho és. El palpo de nou i agafo l’altre.
