En aquell temps anàvem gairebé cada tarda al bar del Tito. L'amo hi servia cerveses poc fredes i patates remollides, però era el que tots teníem prop de casa. La Marga deia que les paneroles formaven part del decorat. A mi em feia més angúnia la baieta amb què netejaven les taules, mullada per una barreja de lleixiu i aigua bruta, però callava.
Allà érem, tots cinc, a la sortida de classe, com si tinguéssim l'obligació d'omplir aquell local de barri que encara no s'havia convertit en brunch. El Jordi i el Miquel s'entretenien amb els seus jocs al mòbil. No sé ben bé què feien, si matar zombis conjuntament o cadascú per la seva banda. El cas és que reien tots dos a la vegada i també tots dos renegaven alhora, cosa que em feia pensar que la batalla era compartida. Mai no els ho vaig preguntar.
El Pau, en un racó de la taula, mirava la tele penjada del sostre. No crec que la mirés amb gaire interès perquè la tenien sense so i a aquella hora s'hi veia gent asseguda en un sofà que parlava de ves a saber què. “De l'actualitat”, deia ell, però això no m'aclaria gairebé res. Per a mi, l'actualitat eren les cerveses que s'escalfaven mentre esperàvem les patates.
La Marga va ser la primera a abandonar-nos, apuntant-se a un taller de còmic de la biblioteca. Els nois se'n vam fotre, però secretament envejaven la seva fugida de la inèrcia. Jo no vaig dir res. Setmanes després, va ser el Pau qui ens va deixar. Al bar d'una mica més enllà tenien la tele amb so i se li va revelar un món de tertulians egòlatres que el fascinava. Havia de caminar mitja hora, però als vint anys era un repte assumible.
Així va ser com em vaig quedar sola amb els assassins de zombis. Me'ls mirava amb la pregunta sempre a punt de ser llançada: “¿Però què coi esteu fent amb la vostra vida?”. Mai no m'atrevia a importunar-los. Sabia prou bé què em respondrien i que seria com un cop de puny: “¿I tu?”.
Sí, ¿què estava fent jo amb la meva vida? Tenia mandra de viure-la. “No és mandra, és por”, m'hauria dit la Marga. M'era una mica igual, el matís. El resultat era el mateix: cada tarda al bar del Tito, suportant un avorriment que, als vint anys, no tocava.
Un dia el Miquel i el Jordi també van canviar de local. S'havien passat als jocs de rol i tenien una nova colla, tots rarets com ells. De vegades, me'ls mirava des de fora i els veia riure i renegar. No m'atrevia a sumar-m'hi. “Potser el teu problema no és ni la mandra ni la por sinó la timidesa”, em va dir un dia el Pau, que de tant escoltar tertúlies s'havia tornat molt savi.
Sí, era això. La gent m'imposava. No sabia com dirigir-m'hi. Encara que els conegués, sempre pensava que els feia nosa. Em sentia com les paneroles que formaven part del decorat.
Va ser el Tito qui em va salvar, oferint-me feina al bar. Em deuria veure tan perduda que un dia em va suggerir que el rellevés rere la barra. No ho vaig fer malament. Hi havia un guió establert que em feia sentir segura: “¿Què li poso?”, “¿Alguna cosa més?” ,“¿Amb tarja o efectiu?” Era com fer teatre. El temps em va passar volant, aquella primera tarda.
En unes setmanes, era la reina del bar i em vaig atrevir a fer alguns canvis. Els llums van ser els primers. Hi vaig posar noves pantalles marrons, per crear un ambient acollidor. Les baietes pudentes van ser suprimides i les paneroles, més dissimulades. El Tito em deixava fer, content de tenir algú a qui passar el relleu.
Continuo aquí. El Miquel i el Jordi han adoptat una criatura i ja no maten zombis. La Marga viu en una casa ocupada i es dedica a fer murals per a les tanques de les botigues. El Pau és a les llistes per a les pròximes eleccions. De tant en tant, es passen pel bar i jo els paro l'orella. No dic gairebé res perquè no tenir guió encara m'incomoda, però ja no sé el que és la por i, encara menys, la mandra. Puc dir ben contenta que soc jo qui esclafa les paneroles.
