Avui he netejat una jota amb un cotonet per a les orelles. Ja feia dies que tenia el teclat molt llardós i la jota estava especialment ronyosa. He fet servir un líquid per a plaques d’inducció perquè aquests dies d’estiu tinc la desgràcia d’estar-me en un apartament sense fogons. He de conviure amb un vidre negre que es posa calent en un instant i que fa una remor de pervertit. És molt sensible i, si li cau una goteta, es declara en vaga, el molt porc. M’ha fet ràbia haver de comprar W5, un producte només per a ell, així que l’he aplicat a les ulleres i, avui, al meu portàtil. Ara tot està enganxifós per aquest excés de dobles ves baixes i gasto una ansietat de noia que s’ofega en un got d’aigua. Impresentable.
Mentre netejava la jota, l’ordinador es queixava. Emetia uns sons delirants, com si l’estigués profanant. ¿Sospitava que jo volia endevinar la contrasenya per entrar-hi? Burro, ¿qui té com a contrasenya jjjjjjjjj? És delirant, però la meva màquina és força creguda (Apple, ja se sap), obtusa i no té dos dits de front. No podia ni sospitar que m’estava dedicant a la seva higiene personal, pel bé de la seva supervivència i, de retruc, de la meva, perquè —ho confesso— la necessito. Sí, la necessito per escriure en aquest apartamentet de merda, vora el mar, amb una calor que abrasa i poques ganes de sortir a la platja.
El cas és que he patit amb la idea que la jota se’m fonia, diluïda en el drap de la pols. He hagut de fregar-la fort perquè la ronya no sortia. ¿Què seria de mi sense la jota? ¿Com podria escriure, per exemple, joia, un mot que, com a bona escriptora del lament col·lectiu, rarament escric? ¿O com podria escriure Jordi, nom que mai no he posat a cap personatge perquè qui posaria Jordi a un personatge? ¿Potser la mateixa persona que utilitzaria jjjjjjjj com a contrasenya?
El cas (dos) és que no ha passat res. La jota encara funciona, com podeu comprovar, i el teclat està més lluent que mai perquè, ja posats a fer, m’he entretingut amb totes les lletres. He estat víctima d’aquell fenomen de contagi conegut per qualsevol que hagi netejat. Quan fas neta una cosa, la del costat es veu bruta i és un no parar. Així que, quan tenia la jota lluent, l’hac i la ca brutejaven, tot i que perdre-les, a elles, no m’hauria importat gens, que la primera mira que és torracollons, per inútil i delatora. Si escrius el verb haver sense ella, quedes ben retratada. I l’altra, la ca, ja és ben estrangera, però algun kiss de tant en tant sí que se m’escapa, que ara és estiu i hi ha molt de guiri al mercat.
El cas (tres) és que el teclat està tan net que no m’hi trobo. Els dits es mouen àgils i gairebé que noto que fa un soroll més agradable, però ¿on són les taques d’inspiracions escrites a correcuita amb els dits encara oliosos de pa amb tomàquet? No pot ser que el meu ordinador s’assembli a la vitro de la cuina, tots dos tan impol·luts, tan brillants, tan repel·lents. ¿I si s’enamoren?
Està decidit: tornaré a embrutar la màquina dels meus dies, no fos que l’escriptura se m’escalfi massa de pressa i que, sobretot, se’m torni fàcil de netejjjjjjjar. ¿Em passes l’oli?
