Era una ciutat trista. L’havien maquillada en excés i semblava una pepa exhibida per agradar als més vulgars. Lluminosa i buida per dins, ja no tenia cap desig. L’ànima se li havia fos. De jove havia estat grisa i pudenta, però viva. Ara era de molts colors i perfumada. Morta. Els qui l’havien estimada l’abandonaven. Massa antipàtica, massa creguda, massa cara, deien, però ella només se sentia abatuda i incompresa.
Ja ningú no sabia res de les seves lluites per sobreviure, de quan l’havien mutilada des del cel, dels seus anhels de ser més lliure. Els seus monuments eren entrebancs sense sentit. Els seus edificis històrics s’havien reduït a quatre frases en moltes llengües. Dels prohoms —i de les prodones— que batejaven els seus carrers, ningú no en recordava els mèrits. Els vianants no en llegien ni els noms i es deixaven guiar per les fletxes dels navegadors, només pendents de les formes de l’entramat. Si en una cantonada hi havia hagut una merceria amb les seves calces XL de cotó, ara hi havia un local on venien gelats de gustos estranys. Les converses llargues d’abans es reduïen a les quatre frases del mercadeig:
—¿How much?
—¿Visa or cash?
I així anava fent la ciutat amb la seva tristesa: cada cop més reformada, cada cop més inaccessible, cada cop més desanimada.
Un dia, els qui l’havien abandonada sisplau per força van decidir tornar-hi. Primer ho va fer un grup d’amics, que es van instal·lar en un casalot que llanguia als seus límits; després hi va haver tres famílies que van ocupar un edifici a mig fer: ja s’encarregarien elles de pintar-lo i posar els vidres de les finestres. Les dues iniciatives van ser un reclam que va provocar un efecte crida.
Els fills i els nets van tornar als barris. Primer buscaven pisos buits, però més endavant es van atrevir a entrar als destinats als turistes. Els serrallers mai no havien tingut tanta feina canviant panys. Les gelateries van ser substituïdes per copisteries de claus. Les calces XL de cotó ja havien perdut la batalla per sempre.
Els qui havien habitat la ciutat sense aprendre’s els noms dels carrers estaven perplexos:
—¿What?
Per primer cop es van interessar pel lloc on vivien i van saber que havia perdut l’ànima, que tenia un passat rebel i que sempre li quedava una petita llavor per recuperar-se. Entre tots la van plantar i ara la ciutat trista està revifada, supera el passat i està a punt de recuperar, fins i tot, les calces.
