Fa un parell de dies, en plena canícula —ara en diem onada de calor, amb l'esperança que les onades venen i van— vaig decidir idiotitzar-me. Una prova evident és aquesta frase d'inici tan llarga, tan trencada, tan matussera. És una frase esquer lamentable. Seria més bona si hagués obviat la brometa de la canícula. Hi torno. Fa un parell de setmanes vaig decidir idiotitzar-me. Ara sí.
Ja porto dos matins sotmesa a sobredosis d'Instagram que el meu algoritme farceix amb influencers diversos: uns expliquen receptes amb síndria; altres ofereixen consells de decoració utilitzant peces d'IKEA i també hi ha algun gatet que s'infiltra de tant en tant. Si hi ha sort, entremig de tanta insistència per convertir-me en una mestressa de casa exemplar, em surten la Candela Antón, que em parla d'antropologia amb molt d'encert o el Marc Biarnés, que em fa riure amb el seu sarcasme. Ells dos són entrebancs en el meu anhel d'idiotització, però a la tarda ho compenso amb una infinita sessió de sèries, de les dolentes amb ganes. Una rere l'altra, sense cap complex, vinga diàlegs buits, arguments previsibles i gags repetitius. Tot s'hi val. Al vespre, ja estic idiota perduda i primer floto fent el mort i després caic rendida al llit. Dormo plàcidament, amb aquell somriure beatífic de la candidesa.
Costa molt, però intento no saber que s'està cremant tot el que hi ha per cremar; que a Gaza continuen matant tot el que es mou; que l'estret d'Ormuz és molt estret i que Trump sempre em guanyarà en comentaris idiotes, encara que jo m'hi estigui esforçant d'allò més perquè tota aquesta tenacitat té conseqüències en la meva manera de pensar, de dir i de fer. M'estic tornant molt primària: tinc opinions rotundes, no escolto i parlo cridant i sense pronoms, ni dels febles ni dels altres.
Tot això ho faig per un motiu: algú em va dir que deixés de llegir el diari, que així seria més feliç. Fora preocupacions. ¿Que hi ha canvi climàtic? ¿Que l'extrema dreta va forta? ¿Que la IA ens deixarà amb el cul a l'aire? ¿I què? No hi puc fer res, jo. Així que a flotar i a prendre pel sac i que l'últim apagui el llum. ¿Problemes ètics? Em consolo dient-me que ja faig el bé en el meu entorn immediat i em quedo tan ample. Es veu que aquesta és la via directa cap a la felicitat, ves qui ho havia de dir, però jo només la puc suportar si, primer, m'idiotitzo. A això dedico els meus dies.
Val a dir que hi ha uns efectes secundaris que no havia previst. Els de socialització sí que els tenia controlats. Sabia que els meus amics es distanciarien de mi, per això ja tinc el Chatgpt que em fa de psicòleg, però no sabia que la meva idiotització comportaria un mal físic. Em pica el crani. M'agafen unes cremors terribles a la closca. És com si tanta frase frívola i aparentment inofensiva, es convertís en una sageta que em trepanés el cap perquè el cervell em sortís disparat. I una mica ja és això, el que vull: quedar-me sense, però ignorava que el procés comportaria tant de dolor.
Més: l'objectiu de convertir-me en idiota m'està deixant pelada. Tot el dia Visa per aquí Visa per allà, Amazon per aquí i Amazon per allà, Temu, Shein, Leroy Merlin, Carrefour, com en el poema dels Accidents Polipoètics, Saba-Sanyo-Casio (si no sabeu de què us parlo, tireu de Google) i vinga comprar coses del tot prescindibles que m'endossen els influencers. Ja tinc la fregidora d'aire, la bicicleta estàtica, el coixí amb gel refrescant, l'aspiradora per a les molles de pa, la batedora per pujar clares a punt de neu i avui m'arriba el robot per tallar gespa encara que no tinc ni gespa ni jardí. Ja us he avisat que la cosa afecta en el pensar, en el dir i en el fer.
Res no m'omple prou i també tinc moltes despeses de farmàcia. Ara unes cremetes per l'èczema del cap, ara unes pastilletes per a les migranyes, ara allò que diuen que va tan bé per apujar els ànims, ara una injecció que em rejovenirà. Sí, també hi ha la farmàcia cosmètica per ser més feliç sent més guapa i més jove i més prima, que sigui més idiota no importa tant, però jo, ho he de confessar, n'estic farta. No me'n surto.
La cosa està costant i estic pensant d'abandonar el meu propòsit. Ho dic amb lletra petita. I és que per l'Insta se m'acaba d'escolar un post de la Francesca Albanese, que no sé com s'ho ha fet, la paia, per fer-se lloc entre tanta amanida de síndria i tanta vitrina Stockholm. ¿Què hi fa una relatora de l'ONU per als drets humans aquí enmig? I diu que l'edició nord-americana del seu Quan el món dorm, el llibre en què alerta de la nostra passivitat (i idiotització) col·lectiva, és un best-seller al New York Times. I això m'ha fet, atenció, pensar, sí, pensar: ¿i si m'estic equivocant?
