Avui he decidit marxar de casa. Ho he fet en un rampell i després he comptat fins a deu i m'he mantingut en la decisió. He arreplegat les quatre coses que em cabien a la motxilla i he tancat la porta de cop. No calia cap volta de clau. M'era igual si algú hi entrava. Des del segon que m'he trobat al replà, allò ja havia deixat de ser casa meva.
En sortir de l'edifici, m'he adonat de l'error. ¿A qui se li acut abandonar la llar un dia de pluja? He caminat aixoplugant-me en les intermitències dels balcons. Era com si la meva vida ja s'estigués acostumant als punts suspensius que serà. Només tinc possibilitats, cap concreció, cap punt seguit ni cap punt i a part i, confio, cap punt final a la vista.
Ara ja fa un mes que deambulo. Pensava que la decisió de sortir de les quatre parets que fins ara m'eren refugi m'atorgaria el plaer de la llibertat, però sé que la gàbia també és fora. Ho vaig notar des de la primera nit que vaig dormir al ras. No em podia estirar al primer banc del passeig de Sant Joan i deixar que vingués el son mentre la remor del trànsit em bressolava.
Les pors avançades han estat la meva companyia. ¿I si m'ataca un home? ¿I si una rata se m'enfila per les cames? ¿I si una tempesta em deixa xopa de cap a peus? M'he hagut de construir una cel·la amb quatre cartons mal col·locats entre els arbusts. Gairebé no dormo. De vegades, miro la meva antiga finestra. No sembla que ningú hagi entrat a casa. Els ocupes baden. És un caramelet, el meu expis. Me n'adono sobretot ara que no el tinc.
Aquest era el primer propòsit del meu rampell: aprendre a assaborir el que tenia per si mai ho tornava a tenir. Ara que l'he assolit, podria tornar a casa. Entrar al vestíbul, pujar els quatre pisos, trucar al manyà i recuperar el meu cau i exclamar gràcies, gràcies, gràcies. Encara que no sé del cert amb qui parlo, quan alço el cap, agraïda.
No hi estic tornant, encara, perquè em fa por oblidar de seguida que he d'assaborir el present. S'han explicat històries increïbles sobre fins a quin punt els humans oblidem els plaers quotidians, sempre entestats a projectar. Em volia treure de sobre aquest més i més i més, per substituir-lo per un menys i menys i menys alliberador.
Ja fa dos mesos que soc al ras. Ara comparteixo arbust amb la Marga, una dona esquerpa que em va d'allò més bé. Alguns dels meus veïns m'han reconegut i, quan els he explicat el meu experiment, m'han pres per boja. ¿Qui, tenint un pis, viu a la intempèrie? Una jove m'ha increpat dient que, com a mínim, el podria cedir a algú que el necessités. He trobat que tenia raó i li he proposat a la Marga que pugés a casa. M'ha mirat sorpresa i amb el seu alè etílic de tetrabric m'ha escridassat:
—Mentidera!
No s'ha empassat que jo era la propietària del quart de l'edifici que ens tapa el sol a les cinc de la tarda. Tant se val, tot això no ho estic fent de cara a la galeria. Ja us he explicat el perquè: apostar pel menys, menys, menys amb el delit de sentir-me més lliure, però tothom opina, i un home m'ha dit que m'he equivocat de lloc. Un no es fa eremita al passeig de Sant Joan amb Diagonal encara que Verdaguer l'empari des del seu pilar.
—¿Doncs on?
—A la muntanya. Ho sap tothom.
De cap manera, jo no vull abandonar el barri. Aquest és el meu lloc al món. Podria dir que és el lloc on em sento segura, encara que aquesta nit un grup de borratxos m'ha importunat. Sort que la meva companya d'arbust, que en agressivitat va forta, ha sortit com una fera i els ha deixat ben acollonits. Semblava un dimoni i encara deuen dubtar si era real o conseqüència de la droga que s'havien pres.
Ja van tres mesos que m'he fet una nova vida i una nova carcassa. No és de parets sinó de brutícia i m'allunya dels altres. Aquest és el problema. Entre el menys i menys i menys, no hi entrava la gent. Volia menys possessions, però no menys persones al meu voltant i resulta que això, sovint, va lligat. No sempre. Tinc una amiga monja que no té res i tothom se l'estima.
Aquest abandonament dels altres és el que m'ha fet decidir a renunciar a la meva recerca. No ha estat un rampell. No ha estat un comptar fins a deu i continuar endavant. Ha estat una decisió molt calibrada. Fa setmanes que miro la finestra i l'arbust i la finestra i l'arbust. He trucat al manyà i ja soc dins. Per sort, els veïns encara em reconeixien i no ha estat difícil demostrar que allò era el meu pis. Quan hi he entrat, l'he trobat tan acollidor. Ara m'hi passejo i cada racó m'omple d'una emoció que creia que no tornaria a sentir mai més. Missió acomplerta. Mai no podré oblidar quan he sortit al balcó i he vist la Marga que em mirava sense creure's què veia. L'he saludada amb la mà, però no m'ha tornat el gest. No deu confiar gaire en la vista ni en el seu seny. Això és el pitjor que ens pot passar, he pensat: no estar oberts a l'imprevist. Més val que, de tant en tant, el practiquem. Potser, d'aquí a uns anys, torno a marxar.
