De vegades penso que tots plegats ens hem pujat a un carro d’aquests que hi ha a IKEA. Tot rodant com pot, una mica nyigui-nyogui, el moblet auxiliar ens porta a la deriva. Pel camí anem paint que ens estimbarem d’una manera decorativa, gens espaterrant, pràctica. La caiguda no arribarà a la categoria de muntanya russa, ni pànic ni crits ni bellesa. És una apocalipsi d’estar per casa, una coseta d’anar cap avall, com si ara ens toqués extingir-nos, ves quin remei.
Ens ho anuncien tant que és difícil no pensar-hi. Ara que sembla que la calor afluixarà amb els seus incendis, ens arribarà una tardor amb danes mai vistes. L’espasa de Dàmocles pesa sobre les nostres closques i, a altres llocs del planeta, llunyans, però propers, les desgràcies es fan evidents: terratrèmols, tempestes devastadores i Gaza, totes les Gazes d’aquest món, no ens n’oblidéssim.
Amb aquest panorama, vaig cercant els brots verds per alimentar l’esperança i amb prou feines em trobo humils bledes de marge: algú fa un permacultiu, una altra munta una cooperativa d’habitatge, neix una brigada espontània per netejar el bosc. I la meva ingenuïtat voluntària i militant es revifa, però l’espurna dura poc i torno a embarcar-me al carro de rodetes, cap avall, que fa baixada.
¿I si ens deixem estar de profecies? ¿I si aparquem un futur que ens venen com inevitable? ¿I si tornem a confiar en la nostra capacitat adaptativa? El guionista d’allà dalt és prou bo per sorprendre’ns amb un gir lluminós, però ¿com podem confiar en nosaltres, els actors, si el nosaltres s’ha destruït?
Tot això penso de vegades i miro de visualitzar-ho amb calma i és aleshores quan veig una massa de gent embotida dalt d’un Vesken, 12,99 euros, rodetes de plàstic. M’adono que s’acabarà trencant i la trajectòria a la deriva s’aturarà i ens ancorarem per fi en el present. Podrem baixar d’aquest mal rotllo i començar a plantejar-nos què fem. Deixarem el Vesken atrotinat enrere, no servirà ni per al reciclatge, una roda per aquí, l’altra per allà, els prestatges escampats pel prat perquè els trobi un arqueòleg del futur i interpreti el nostre temps. Nosaltres recuperant el nosaltres, treballant per reconstruir.
També soc capaç de pensar-ho, tot això, però he de reconèixer que he de forçar les neurones. De natural, el que em surt és aquesta desesperança alimentada a tort i a dret, que ens volen acollonits, dòcils, sense nord, que ja no hi ha qui s’atreveixi a muntar primaveres.
I això no és un conte. Ho sé. De vegades la ficció emmascara. Ara podria dir que un matí una dona es va llevar i va veure el seu Vesken a l’apartament d’estiu i va pensar i patatim i patatam. No cal. Avui, no. Toca anar a pèl, com a la platja de l’Illa Roja, i compartir un malestar col·lectiu per ofegar-lo perquè, com em respon el savi malgirbat del poble quan li dic que avui és la festa major: «No se sap mai què pot passar en aquest món».
