Avui m'he llevat amb dos monosíl·labs trepanant-me el cervell: ¿Qui soc? Els he notat ben a la vora del front, amb el seu diacrític absent fent-me pessigolles. Els mots minúsculs m'han baixat fins als ulls, rodolant amb l'interrogant, i he anat cap al mirall per veure què passava.
Hi he vist la meva cara. La que gasto des que vaig néixer, la que vaig aprendre a detectar cap als dos anys. Des d'aleshores ha canviat molt i, al llarg de la vida, aquest aprenentatge s'ha hagut de renovar. No és que cada cop em calguin dos anys per reconeixe'm, això només és al principi, però sempre tinc uns moments de dubte: ¿Jo soc aquesta? L'evidència òptica és el que m'empeny a afirmar que sí. Només. Si fos per mi, ho negaria.
Em penso ben diferent, quan no em miro. Em recordo més jove, més guapa, amb la pell fresca i llisa, els llavis vermellosos, les galtes enceses, de bon humor. Abans d'encarar-me al mirall, al llindar de la porta del lavabo, encara soc així, però a mesura que em vaig apropant al reflex, ja vaig veient que ja no tinc aquell coll llarg i esvelt d'abans. M'hi apropo més i veig que al front se m'hi han plantat un parell de ratlles en vertical. ¿És pel diacrític foragitat o pel pas dels anys? Me n'enfoto perquè bé sé la resposta.
Si agafo el mirall d'augment, el fenomen de la desconeixença encara és més extrem: no fotis, aquesta seguríssim que no soc jo! ¿De qui són aquests puntets al nas? ¿I els pèls inoportuns? Ei, ¿aquesta piga? Ni de conya!
La rebequeria cau sobre el terra de llosa amb un estrèpit que em treu de l'encanteri. Soc jo, és clar. La mateixa que va aprendre a anar de quatre grapes cap aquell mirallet de la bossa de la iaia i encarar-s'hi i assenyalar-se amb un dit i dir: Ada. Ara faig el mateix. M'assenyalo i em dic i li regalo un somriure a aquella nena que, a través del temps, m'ha donat la resposta.
