Vet aquí que una vegada hi havia quatre tecnòcrates tancats en una torre d'ivori. Des del cim de la muntanya, governaven tots els llogarrets de la plana mentre es fartaven de faisans farcits de llardons. A dins de la fortalesa, havien fabricat un ogre que causava admiració i temor a parts iguals: tant treia focs d'artifici pels queixals com et ruixava amb una flama que et deixava socarrimat. Els vilatans malvivien hipnotitzats per l'astúcia dels tecnòcrates i alimentaven l'ogre amb ofrenes i secrets. La bèstia era molt golafre i també reclamava collites, idees genials i converses entre amants. Els vilatans cada cop se sentien més confusos i més buits. Cos i ànima se'ls aprimaven.
Quan els tecnòcrates volien més faisans farcits de llardons i, de passada, sortir a borsa, llançaven amenaces esgarrifoses emeses per tots els altaveus que penjaven de les branques del bosc: «La bèstia és capaç d'eliminar tot el que es mou sota la capa del sol en menys de sis mesos!», anunciaven.
Entre tanta cridòria acollonidora, alguns vilatans s'adonaven que els tecnòcrates que havien fabricat l'ogre eren els mateixos que alarmaven dels seus perills. Ben pocs s'aturaven a pensar-ho. Eren els qui llegien, els qui s'informaven, els qui sabien història... Sí, ben pocs i cada cop menys, perquè la majoria no tenien temps: havien d'alimentar l'ogre i això els robava les hores sense parar atenció en la seva formació personal ni en l'esperit crític ni en els amics ni en totes aquestes coses inútils que tant de bé ens fan.
Tots plegats s'encongien: alguns es creien que arribava el perill i es posaven les mans al cap i es fortificaven en les seves cases de fireta; altres, més escèptics, s'adonaven de la trampa, però l'ogre cada cop era més gros i ells es veien més i més minúsculs. També n'hi havia que anaven a les coves de les bruixes a la recerca d'encanteris que els distraguessin dels disgustos. Però tots, adonant-se'n o no, acabaven en mans de l'ogre, que era capaç de penetrar en els seus cervells i de manipular-los fins a un grau insòlit.
Un dia, una pastoreta que passejava les cabres ben a la vora de la torre d'ivori hi va veure una esquerda. Malgrat els esgarips de l'ogre, s'hi va apropar i va adonar-se que d'una de les pedres més altes en sortia un cable entortolligat entre l'heura. El va seguir. Camina que caminaràs, van passar tres dies i tres nits, però la pastoreta no defallia i les seves cabres tampoc.
L'últim matí del quart dia, la Pilar —aquesta pastoreta bé mereix un nom— va arribar a un desert i al bell mig hi va veure una gran nau. El cable s'amagava entre la sorra i era fàcil de confondre'l amb una serp, però ella era la més valenta de les pastoretes. També la més intuïtiva. No sabia per què el seguia, però tenia clar que aquell cable la portaria a algun lloc. I així va ser. Després de nou hores de ruta a ple sol, amb una set de cavall, amb les cabres convertides en esquelets per fer el desert encara més tètric, la Pilar va arribar a destí: un endoll.
L'endoll era en un mur, el mur protegia una font d'energia, la font d'energia era la que mantenia l'ogre en vida i la nostra pastoreta no ho va dubtar gens: va fer el gest. Sense por, va estirar el cable i va desendollar la bèstia que mantenia els vilatans atemorits, entotsolats, estabornits, manipulats i apàtics.
Des d'aquell dia, la torre d'ivori està a les fosques i diuen que els quatre tecnòcrates encara hi viuen. De nit, se senten veus. Són ells. S'expliquen ben fluixet històries d'amor o d'aventures o de fantasmes i aquestes últimes són les que més els agraden. Les repeteixen un i altre cop. ¿Deu ser perquè s'hi identifiquen?
