Fa uns dies vaig anar a un sopar de mares on vam posar la preciosa norma de no parlar de fills (ni de criança). Perquè, com que la cabra sempre tira a la muntanya i la maternitat en aquesta primera etapa ens inunda, és fàcil acabar parlant de fills i encara creure’ns que hem parlat de nosaltres. La norma anava acompanyada de la conseqüent penyora: per cada menció als infants s’havia de deixar un euro. Us sorprendreu —jo sí— si us dic que, a la taula, no s’hi va posar ni un cèntim.
Quan el vi va haver corregut una estoneta —amb un gotet, tal com anem per la vida, n’hi sol haver prou— una mare amb qui normalment no parlem gaire —això va com va— va venir a seure al cantó de la taula on jo conversava. Una mare rossa, europea, blanca, d’allà de cap a més a dalt; una mare amb un castellà que pse i un català que gens, tot i que viu a Barcelona des de fa gairebé un lustre.
El cas és que ella, la mare —simpatiquíssima, ¿eh?— amb el seu castellà que pse va aprofitar l’escalforeta etílica per informar-nos a mi i a l’altre mare amb qui xerràvem que li encanta que parlem català. Ho va dir així. Directament. Que li encanta que parlem català.
Sé, perquè ho sé, que ho va dir com un elogi. I sé, perquè ho sé, que, com tot elogi, devia anar amb la millor de les intencions. Més o menys com quan algú et deixa anar un: “ai, que guapa estàs, no sembles tu” o un: “fas molt bona cara, ¿t’has maquillat?” És a dir, que la mare amb el seu castellà que pse i el seu català que gens però que parla un anglès impol·lut a part de la seva llengua d’origen, va dir que li encanta que parlem català i, de sobte, jo em vaig sentir com si anés amb faldilla de flors i mitenes, una mica com quan cantàvem les caramelles al col·le o fèiem el concurs de sardanes. M’encanta que parleu català. Com si la meva llengua materna fos una cosa pintoresca que a algú li pogués arribar a semblar entranyable i no la més natural del món d’utilitzar.
Hauria desitjat que s’acabés aquí, la conversa, però la llista d’elogis —oh, no— va continuar. I aleshores es va posar a valorar els paisatges de Catalunya —segons ella, TOTS marrons i què em dius, ara, ¿que s’estan cremant?— que no li impressionen gaire perquè té una casa d’estiueig per allà a les Dolomites, però que havia DESCOBERT un poblet prop del Montseny digne de postal, que ara no sabia com es deia perquè tenia un nom IMPOSSIBLE, però que ens el recomanava.
I, llavors, jo ja no escoltava perquè em veia a mi mateixa completament embotida en les faldilles, les mitenes i la xarxa, a punt per fer-li, en qualsevol moment, el Ball de Cercolets, quan va dir-nos que —estimades— hauríem de somriure més. Que ens queixem —perquè ens queixem— però que, el nostre, és un país FANTÀSTIC i que ho hauríem de valorar més. Que viure aquí és INCREÏBLE. Que tenim moltíssima sort. I que això mateix diu sempre al seu gestor —el que li porta l'IBI i tot el merder de papers que ha de fer per poder cobrar el sou que guanya en un altre país— a qui, a més, demana sempre de pagar tots els impostos —es veu que això és opcional— perquè s'inverteixen BÉ. Que es nota. Que aquí hi ha places, que hi ha parcs, hi ha molt bones infraestructures, ¿sabeu?
I en aquest punt ja es van posar a tocar les gralles i, dins del meu cap, centenars de cercolets van començar a desfilar fent una corrua llarga, immensa, obrint-se, entrellaçant-se, amunt i avall.
Hauríeu de somriure més. Ella, amb els seus sants ovaris, casa d’estiu a les Dolomites, un pis de compra a un barri Bé i un sou de l’estranger.
Hauríeu de somriure més. Ho podríem dir així als metges, mestres, bibliotecàries. Ho podríem dir, també, a les famílies que desnonen cada dia —una mitjana de vint— per destinar les seves cases a lloguer de temporada. Ho podríem comentar a la gent que viu sense llar. Als qui no els hi arriba per comprar-se ... —ompliu l’espai com vulgueu— perquè dediquen la majoria d’ingressos a costejar-se un habitatge.
Hauríem de somriure més perquè no tindrem on viure, però sí un aeroport grandot, que és el que necessitem. Hauríem de somriure més, que el Montseny és molt preciós, si obviem les Gavarres cremant-se. El país sencer cremant-se. Però hauríeu de somriure més perquè aquí s’hi viu estupendament i, escolta, si van mal dades, tinc una casa d’estiu per allà a les Dolomites, que és el meu pla B.
I els cercolets amunt, i els cercolets botant i els cascavells que sonen.
¿Quan deixes de ser visitant? ¿Quan un lloc passa de ser un decorat a ser casa?
El Ball de Cercolets.
¿Què és arrelar en un lloc?¿És parlar una llengua? ¿És pagar-hi impostos? ¿És preocupar-se quan crema un bosc a cent quilòmetres de casa? ¿És enfadar-se quan una escola no té prou mestres? ¿Quan es desnonen famílies? ¿Quan el sensellarisme creix?
Penso en la diferència abismal entre viure en un país i habitar-lo.
Hauríem de somriure més.
Les flors del Ball de Cercolets.
Ben mirat, potser sí que hauria preferit parlar de nens.
