Fa dies que lluita contra l’enveja. Cada vegada hi ha més pelegrins que passen de llarg per anar a conèixer aquell monjo que s’ha instal·lat a la rodalia. En diuen meravelles; els quatre vents van plens de la seva saviesa, de la seva bondat. I el que és pitjor: els feligresos de sempre també han anat abandonant l’església del prevere Florenci i ara, de la nit al dia, han dipositat la seva fe en aquesta comunitat que ves a saber què els promet.
Florenci resa tothora, sap que l’enveja és un dels pitjors pecats, s’hi resisteix, però el maligne és pacient, tenaç. Arraulit rere les pregàries, espera el millor moment per esmunyir-se dins l’ànima del prevere. I ho aconsegueix. En un moment de flaquesa, el mal s’apodera de la voluntat del pobre Florenci.
Que Déu el perdoni.
Benet, aliè del tot als pensaments inics del prevere, seu a l’entrada del monestir amb els ulls posats a la llunyania. De sobte el veu. Un puntet negre que creix a mesura que s’acosta. Plana amb elegància i se li posa a l’espatlla. El corb, de plomes blaves de tan negres, visita cada dia el monjo i la seva comunitat, que ja el tenen com un hoste habitual.
El monjo se’l mira. És preciós. Majestuós. No entén les persones que en diuen mal, dels corbs. Fidels, astuts, solemnes. S’alça amb l’ocell a l’espatlla i entra a la cuina del monestir, on els germans encarregats de l’àpat de migdia feinegen en silenci. El corb, que ja coneix l’activitat de cada dia, salta al taulell i amb les urpes fa un sorollet, esgarrapa la fusta.
Benet s’afanya a agafar una porció d’un pa rodó just acabat de sortir del forn, però el germà Pere l’atura: si toqueu aquest pa us cremareu, val més que li doneu un tros d’aquesta peça que ens ha fet arribar el prevere Florenci, de l’església d’aquí més amunt.
El corb està inquiet, camina amunt i avall de la taula. Benet es pensa que té més gana que de costum, però quan li acosta la mica de pa que ha pres del present de Florenci, l’animal recula. Ben estrany. Benet arrufa el front. Torna a acostar-l’hi, però el corb fa un salt enrere, desplega les ales de sobte i espanta els germans de l’envergadura que pren.
El monjo es mira el rosegó que té als dits, i també la peça de pa sencera, i mira el corb, que li clava uns ulls negres, congelats, severs. De seguida ho entén: el pa està enverinat. Sense perdre temps, fa el senyal de la creu i ordena al corb que s’endugui el pa ben lluny, on no pugui fer mal a ningú. L’ocell obeeix a l’instant i arrenca el vol amb el present emmetzinat al bec.
Natternberg, Baviera, any 1647, gairebé dotze segles més tard. En un procés per bruixeria, unes dones acusades de practicar-la fan una declaració desconcertant: asseguren que a les parets de l’abadia de Metten hi ha unes creus pintades amb tot de lletres al voltant que la protegeixen de qualsevol malefici. La declaració arriba als monjos de Metten, que, intrigats, comencen a investigar les dites creus als llibres de la biblioteca de l’abadia. I com que qui busca, troba, a la fi topen la clau en un manuscrit de 1414. ¿Us imagineu què devien sentir en el moment del descobriment?
Amb el temps, aquella creu i les fórmules que l’acompanyaven sortirien dels murs de l’abadia de Metten i acabarien incorporades a un dels símbols de protecció contra el mal més poderosos de la tradició catòlica: la medalla de sant Benet. De fet, hi ha exorcistes que encara avui la fan servir durant els rituals d’expulsió del maligne.
¿Perdó?
Així mateix: la medalla de sant Benet és un sacramental, és a dir, un objecte beneït que s’utilitza com a senyal de fe i per demanar la protecció de Déu contra el mal. Per això, no és gens estrany trobar-la en mans de molts exorcistes, que la fan servir juntament amb la creu, l’aigua beneïda i les pregàries pròpies del ritual.
¿I el corb? ¿A què ha tret cap tant parlar de l’ocell al començament? ¿Ha estat una simple decoració narrativa? És perquè l’autora d’aquesta peça té una insòlita avinença amb tals animals i també perquè si gireu la medalla veureu que als peus de sant Benet hi ha ni més ni menys que el corb amb el tros de pa enverinat al bec amb què el prevere Florenci va intentar esborrar del mapa el fundador de l’orde benedictina.
