Llegeixo que el quadre és del 1914 i m'imagino que la casa s’ha quedat buida perquè els nois són a la guerra. Dos nois, m'imagino. El Theodor i l’Elias. Un tornarà, l’altre no. La mare, de vegades, es passeja per les habitacions i els recorda de petits, entremaliats, però obedients, sempre alegres. Els seus nens. De vegades sortia a comprar i quan tornava se'ls trobava jugant a pilota com desesperats. Perquè el camp fos més gran, obrien les portes de les diferents cambres i així podien córrer pertot. En comptes de prohibir-los jugar, la mare va decidir buidar les prestatgeries d'objectes que es poguessin trencar, i després també va fer retirar les prestatgeries.
Una casa buida dona per molt i també em puc imaginar que el que fa la dona de la pintura és donar-hi un últim cop d'ull, abans de marxar-ne per sempre, sense saber del tot si hi ha estat gaire feliç, ni quantes coses d’ella es quedaran flotant per les estances a l'espera de rebre els nous inquilins. Tinc una amiga mig mística que quan se’n va de viatge o fa una estada en algun lloc o altre, el primer que fa és copsar les energies de la casa per veure si hi ha fantasmes. Un dia vam anar amb una colla a un allotjament rural i només creuar la porta ens va dir, molt seriosa:
—No sé si ens hi hem de quedar.
—¿Per què?
Sense contestar, ens va menar fins al mig del menjador i ens va preguntar si no notàvem res. Uns li vam fer broma, els altres no. Després va anar obrint les portes i finestres de baix, i després les portes i finestres del pis de dalt. Fora, fora, anava dient. De tant en tant ens demanava que l’ajudéssim a moure algun moble, una taula, una prestatgeria; en alguna habitació ella mateixa en va tapar el mirall, en una altra va despenjar un quadre i el va deixar sota el llit, etc.
—Ja està. Per dues nits no crec que passi res —va dir al final.
Els misteris d'una casa buida són insondables. Mentalment, puc tornar a les diferents cases on he viscut, des del primer pis, petitíssim, a Terrassa, on hi vaig viure la primera infància, fins a l'apartament d'Altafulla, la casa d'Òrrius, el pis de Premià, el segon pis de Terrassa, on hi vaig encetar la pubertat, el refugi militar de Cerler, el pis d'Amílcar o la casa vellíssima de la Nou de Gaià, i per cadascun d'aquests espais m'hi puc tornar a passejar, i de fet m'hi passejo, sense ensopegar gaire amb la gent que les deu habitar ara —només ensopego una mica amb els meus pares al segon pis de Terrassa, ens fem vells— i sense que el pintor de torn em vegi ni sàpiga ben bé que és justament per la nostra presència quasi invisible que ha decidit pintar-los.
