Avui és Tots Sants. De petita anava al cementiri amb ma mare. Ma mare era (¿és?) una adoradora de la mort —llegidora assídua d’esqueles de diari, assistent entusiasta a enterraments, obsessiva visitadora de cementiris internacionals—; ella em va ensenyar que a la mort està bé mirar-la a la cara i fins i tot riure-se’n una mica. Potser ella s’hi va fer tant que per això ara no hi ha manera que es mori: són massa amigues.
Jo avui no aniré a cap cementiri, en part perquè soc a la Pera amb els nens, i aquí no hi tinc cap mort, els tinc tots a Barcelona o Moià, menys el meu pare, que el tenim en una urna, esperant que ma mare es mori per emportar-se’l amb ella a la tomba; fins i tot el meu pare mort espera la mort de ma mare. No, avui no aniré al cementiri ni aniré tampoc a buscar ous de reig perquè no em dona temps, sinó que anirem a l’Escala, on he quedat per dinar amb la R. i les respectives famílies, cosa que no hem fet mai, o només una vegada i mig de casualitat. Aquesta serà tota la meva vida social d’aquesta setmana a la Pera. Sento que depenc de la R. d’una manera poc sana; ella s’ofèn una mica quan l’hi dic: em considera una persona autònoma, fins i tot amb una autonomia excessiva que em fa una mica inaccessible: m’ho diu com si fos un fet incontestable; jo no em sento autònoma, sento que sempre depenc massa dels altres. És curiós que qui ens pensem que som i qui sembla que som puguin ser dues coses tan diferents.
Fa uns dies que de tant en tant m’assalta un ànim una mica tèrbol, que em fa pensar que em convé avesar-me més a la solitud; estar sola no és mala cosa, però m’hi sento fora de lloc, com desconnectada del món i massa tancada dins del meu cap: quedar-me amb mi mateixa em podria transformar en una persona estranya. És com si el món fos un d’aquells circuits de bales de vidre i jo fos una bala que ha sortit del rail i ara campa una mica desorientada. Soc com una bala perduda, o com un fantasma. L’alienació em deu venir del cansament del cap de setmana passat i també de voltar tant; això de voltar em va recordar quan anava de gira amb La Fura, i de cop la vida a Barcelona esdevenia una cosa llunyana, gairebé una invenció: també llavors sentia que havia saltat del vagó de la vida normal i tenia una vida fantasmagòrica. Per combatre la terbolesa, m’he posat altre cop a fer exercici: la bici estàtica, les peses, les caminades. M’he estabilitzat una mica però noto certa melancolia a dins que vol aflorar i que he de reprimir, com si l’alegria i l’entusiasme recents se’m comencessin a marcir. Em repeteixo que ara mateix estic en un moment privilegiat: m’encanten totes les feines que estic fent, tinc diners per primer cop a la vida (tot i que no durarà), tinc alguns amics espectaculars, la vida amb els nens és plàcida i enriquidora. M’ho repeteixo però avui comença el novembre, que és típicament el mes fatídic de l’any. Potser amb els cinquanta anys que faré aquest mes això canviarà. No hi confio.
El dilluns vaig estar contentíssima que m’anul·lessin la tele a l’últim moment per motius d’actualitat: quan m’ho van dir em va sobrevenir una fatiga enorme, la fatiga que el meu cervell havia estat refrenant perquè havia d’anar a la tele. Vaig aprofitar per avançar amb dues feines imminents que em tenen entretinguda i vaig llegir una estona agradabilíssima al sofà. L’M. va venir a sopar i vam passar un vespre tranquil sense els sismes habituals. L’endemà jo me’n vaig anar a Molló, on tenia un club de lectura d’Els erms. Quatre hores més de conducció per a la comptabilitat de la setmana: el cotxe ha superat els 170.000 km: no durarà gaire més. Com que no havia dinat ni vaig trobar cap bar obert per fer un cafè, em vaig comprar un paquet de molt antidietètics cubanos Birba i me’n vaig fotre la meitat d’una tacada. Encabat vaig sopar a Girona amb el S., que és una de les meves companyies preferides, per bé que ens veiem poc. Fins aquí els excessos que havien començat el dimecres anterior: excessos de feina, de menjar greixós, de vi, de tabac (un cigarro al dia). De vegades penso que hauria de fer aquest dietari amb el ritme setmanal meu, que va de dimecres a dimecres, potser llavors es veuria més clara l’esquizofrènia de la meva realitat, amb una setmana barcelonina i una de perenca que semblen vides de persones diferents; i potser ho són, esclar, potser la Carlota d’aquí i la d’allà són dues persones diferents, igual que la Carlota que em penso que soc i la que semblo tampoc no tenen res a veure.
A la Pera he sortit a passejar amb la meva filla pels camins colgats de fulles seques. M’agrada el soroll que fan quan les aixafes, és tan gratificant com petar bombolles d’un plàstic d’embalatge. Però han d’estar ben ben seques: és estrany que trobi plaer en una cosa tan absurda com trepitjar fulles mortes. Aquí i allà hi ha heures amb fulles d’un vermell inversemblant, heures com les que tenia a la casa que ens vam veure obligats a abandonar a l’abril; encara no hem tornat a veure-la ni de lluny. Ens proposem fer una passejada fins allà i després ho acabem posposant. La pena imaginada ens fa por i mandra: ara que estem contents a la casa nova, ¿per què esguerrar-ho?
He estat seguint la tragèdia dels trens. Tampoc obsessivament, només un cop al dia, perquè em sembla que els mitjans s’hi entretenen per més que no hi hagi novetats. No sé si s’abonen a certa morbositat per guanyar audiència o per una sensació que tot plegat és tan gros que, encara que no hi hagi res de nou a dir, per decència no se’n pot deixar de parlar. Amb això dels trens se m’hi ajunten dues coses; la primera, que la nòvia del meu fill aquest cap de setmana venia de Madrid en tren d’alta velocitat: fa angúnia agafar un tren després de tot això; la segona, que a Els erms hi ha un personatge una mica deprimit que, viatjant en un tren —en un iryo, precisament!—, fantasieja amb la idea de morir en un accident, i llavors hi ha una grotesca descripció dels fets imaginats que ara sona de mal gust; el cas és que Els erms va sortir en castellà el dia mateix de l’accident a Los Yébenes, i també al gener, el dia de l’accident d’un altre iryo a Adamuz, va ser el dia en què vaig fer la roda de premsa del premi, on vaig parlar per primer cop del llibre. Aquestes dues casualitats macabres m’inquieten, m’incomoden.
Fa un parell de dies que dormo una mica millor —somnis de cases i inundacions, això sí—, tot i que al pis de dalt la nostra nevera de tant en tant arrenca a fer un soroll que m’ha despertat tres nits; el primer dia no entenia què era, sonava gairebé com una radial llunyana; em vaig aixecar a les fosques per buscar-ne l’origen, en part per descartar el temor absurd que algú estigués intentant entrar a casa foradant un vidre o una porta. No és una cosa que em faci especial por, però igualment el meu cervell la pensa, la considera una possibilitat. Si fóssim conscients de totes les coses que pensa el nostre cervell, crec que ens faríem bastanta llàstima, som uns pobres animalons que vivim acollonits.
Ahir vaig anar al cine amb la meva filla, vam aprofitar per comprar-nos unes vambes i una fregidora d’aire per fer vida sana: caminades i patates fregides menys calòriques. M’agrada la relació que tinc amb els meus fills, les nostres converses. Perquè surtin converses interessants només em cal fer una cosa: interessar-me genuïnament pel que m’expliquen i ser allà, disponible, molta molta molta estona; al final arriba la recompensa. Hem començat a fer una llista de coses que ens fan por per al possible guió de terror: no saber qui ets, no recordar les coses.
Si no hagués tingut fills, crec que seria una persona més trista i menys estable. Ara bé, sí que hi ha moments en què penso que potser en la propera vida (en la qual no crec) no en tindré: el pes dels fills —la responsabilitat, la culpa, la impossibilitat de la criança perfecta, la frustració— fa que hi hagi moments en què tot es fa feixuc; alhora, aquest mateix pes em dona fermesa, com si la meva posició fos més sòlida i segura gràcies a ells: igual que una presa de gravetat s’aguanta pel seu propi pes, també el pes dels fills dona estabilitat i coratge. Sí, en el meu cas va ser un encert tenir fills. O això penso avui, si bé podria ser que aquest pensament no sigui més que el mateix biaix de confirmació que he aplicat a la fregidora: sí, em convenia tenir-ne una i aquest era el millor model que em podia comprar, etcètera: també el fet de pensar que decidir tenir fills va ser la millor decisió potser només és una tòpica racionalització postcompra.
Avui em pensava que no tenia res a dir i altre cop ratllo les mil sis-centes paraules. En seixanta setmanes ja n’he escrit més de vuitanta-vuit mil, que equivaldrien a un llibre d’unes tres-centes pàgines. Aquest dietari fa que no perdi l’hàbit d’escriure i m’obliga a mirar la vida amb ulls (una mica) literaris. Aquestes pàgines són el gota a gota que manté vives unes aptituds d’escriptora que de tant en tant penso que estan en coma irreversible. Ja us ho he dit: som al novembre, al mes fatalista.
