Diuen que la mort ens iguala, que un cop al sot tothom és la mateixa cosa desproveïda de bens (i aquí us deixo triar si xais o riqueses). I és una afirmació tan òbvia que de vegades la passem per alt quan ens comprem un cotxe per sobre de les possibilitats del forat de pàrquing que tenim. Si en tenim.
Però ¿i si la mort només fos la cirereta d’aquesta cursa cap a la uniformitat del sot? ¿I si a mesura que ens fem grans la vida ens anés conduint cap a una mena d’homogeneïtat que la mort només s’encarrega de rematar?
Miro d’explicar-me.
A grans trets, hi ha dues menes de joves. Els qui encaixen sense haver de fer maniobres i els qui feina tenen a saber on encabir-se tot i no ser un Cayenne. Com diu l’autor de llibres (és la manera com s’autodefineix) i economista Raimon Samsó, es tracta de triar entre seguretat i llibertat. Tot i que quan som joves, més que triar, sol passar que directament actuem.
La Marta i la Patrícia, posem per cas. Eren veïnes d’escala i es trobaven cada tarda per jugar ara a casa de l’una, ara a casa de l’altra, però les circumstàcies de la joventut les van separar.
La Marta va estudiar enginyeria química, es va casar amb l’advocat Pere, van tenir un nen i una nena i es van hipotecar fins a les celles.
La Patrícia va deixar penjades dues carreres a primer, va canviar de feina tantes o més vegades que de parella i es va tatuar no future a l’avantbraç.
Han passat vint-i-cinc anys.
La Marta es va divorciar del Pere, fa dotze anys que practica el living-apart-together amb el José Francisco i ha canviat la multinacional farmacèutica per una plaça de professora en un institut del Fort Pienc.
La Patrícia, que va ser cambrera, dependenta, gogó i instructora de muay thai, fa deu anys que és administrativa en una gestoria i tres que conviu amb l’Arcadi —de fet, es casen ara el 7 de novembre—, i s’han comprat un pis a Roger de Llúria amb Casp.
Cremem mitja vida procurant no assemblar-nos a ningú o intentant assemblar-nos a tothom. Hi ha qui viu conscient que cada pas que fa compta, i llavors hi ha el cap de pardals, que, per contra, s’entesta a col·leccionar despropòsits que, vistos des de fora, només es poden qualificar d’errors.
Però arriba un moment en què qui tot ho tenia previst descobreix que ha hagut d’improvisar més del que voldria, i l’altre, el qui vivia la vida loca, ha acabat construint alguna cosa prou ferma per no voler-la deixar enrere. Hi ha una frase que em va molt bé aquí i que la faré servir en la versió d’Anne Lamott: If you want to make God laugh, tell her your plans.
Ara la Marta sol dir “estimar algú no implica compartir-hi l’aire”, i la Patrícia és al telèfon demanant hora per treure’s el tatuatge de cara a la boda.
Amb els anys, les certeses van perdent roentor i les conviccions no és que s’estovin, però sí que obren la porta a escoltar-ne d’altres i a donar-los una oportunitat que abans era impensable.
I és llavors quan —¿diguem-ne relativització de l’orgull?— ens permetem adonar-nos que allò que era tan nostre és universal i que allò que ens era tan aliè també ens pertany.
L’hivern passat, la Marta i la Patrícia es van retrobar a la Fira de Santa Llúcia. Que buscaven vesc totes dues. Ara queden de tant en tant per fer un cafè, s’expliquen la vida i descobreixen que tenen més coses en comú de les que mai s’haurien imaginat. Anys enrere s’haurien repel·lit com dos imants encarats pel pol que no toca.
A mi m’ha passat. Retrobar-me amb velles amigues que han seguit camins diametralment oposats al meu. Hem parlat de tot el que hem viscut i m’he sorprès reconeixent-me en reaccions i decisions que anys enrere m’haurien semblat impensables, impròpies de mi. I em pregunto si no deu ser que, al capdavall, els anys ens van acostant en la manera d’entendre la vida abans que la mort s’encarregui d’igualar-nos del tot.
