Hi passaríeu mil vegades pel davant i mai diríeu que és un lloc especial, ans al contrari: a la cantonada d’un carrer de segones residències hi ha un edifici de dos pisos que té els locals del baix sense fer. Objectivament és lleig: amb els maons despullats, sense revestir: un indret desangelat com n’hi ha mil.
Però, ¿sabeu? Per a mi és un lloc sagrat.
Perquè és on els padrins ens esperaven quan arribàvem a Mallorca: desembarcàvem a Palma a les vuit del matí, però encara ens quedava un bon tram en cotxe (o potser la nostra impaciència feia aquest trajecte molt més llarg del que en realitat era). En tot cas, ells també estaven ansiosos per tornar a veure’ns, i ben prest anaven a la cantonada, sotjant tots els cotxes que passaven, que en aquella època tampoc eren tants. Des d’enfora endevinaven el nostre, aquell 850 blanc, i movien amb energia les mans, com si hi hagués algun perill que passéssim de llarg. Quan hi arribàvem i el cotxe tombava la cantonada, el tio Damià, amb aquella alegria que li donava la seva eterna innocència, corria feliç fent saltirons, mentre ens seguia els pocs metres que quedaven per arribar a ca nostra.
Els padrins fa molts, però molts anys que són morts, però a mi encara m’entendreix pensar en ells, i quan torno a arribar a Mallorca i vaig en cotxe cap a ca nostra, sempre tinc aquest moment de tendresa, de recordar les seves figures quan passo per on sempre ens esperaven. Aquell tros encara està per fer (tot un miracle, atesa la situació que patim a Mallorca), però està lligat al record dels padrins i és un dels meus espais sagrats.
En tinc d’altres, tots tan anònims, tan poc instagramables, tan personals com aquesta cantonada. Alguns no els puc visitar més o han canviat molt (aquell seient d’un tren de la Renfe, tornant de Llavaneres una tarda del 8 de juny, la mimosa del corral de la casa de Campos, un racó de platja que ara s’ha menjat el mar…).
Tinc altres tresors intangibles, olors, records o sons que duc com en un segell en el cor. Alguns sempre hi seran si no és que el cervell se’m corca: la música que m’ha acompanyat i que duc impresa d’una manera tan forta en alguna banda del meu enteniment que fa que no necessiti el so per sentir-la. Potser aquesta afirmació no l’entendreu els que no sou músics, però de veres que només pensar en el Rèquiem de Brahms, per posar un exemple, ja hi entro, s’encabeix tot ell en una inhalació que m’omple el cor i torno a ser aquella que vaig ser la primera vegada que va venir a mi, en un moment molt concret, intensament dolorós i catàrtic, que em va capgirar totalment i em va fer qui soc ara. (També hi ha llocs i persones i records maleïts, llocs que em fan mal de ventre, música que no puc escoltar perquè puny en la meva ànima, però ara no en vull parlar).
Recordo una persona (una mica més que amic, molt menys que nòvio, no vam arribar a sortir junts, però hi va haver alguna cosa, que difícil que és etiquetar-lo). Bé, la qüestió és que aquesta persona, que va resultar ser decebedora en força aspectes, d’altra banda fou qui primer em va parlar d’un concepte preciós (i suposo que és només per això que té un raconet al meu record). Parlava de la nostra vida com un armari, amb vestits de festa i uniformes de treball, mitjons d’esport, mocadors de fantasia, collarets i cenyidors, ple de lleixes on hi desem vivències, records, afectes. Com a metàfora és una mica penosa, disculpeu, però en aquell moment era molt joveneta i em va agradar.
Em deia, doncs, que en aquest armari tots tenim una caixeta tancada que obrim a poca gent, perquè hi ha coses que hi són, que són importants, que ens han fet, però pocs ho saben. Ell parlava d’intimitat, o potser directament de secrets. Però jo parlo d’una altra cosa. Estic convençuda que els moments importants són els que no ho semblen: d’una banda, sé que sovint la vida se’ns capgira en els dies anònims: coneixem algú en un bus, ensopeguem sortint del cine, ens trobem un gat pollós i magre una nit d’estiu… De l’altra, cada vegada tinc més clar que el que importa no són els dies assenyalats, sinó el cada dia: ensumar la pell del nostre bebè, menjar una pizza els divendres, fer algun gol bonic… Quan hi som no sabem que és especial, simplement passa, i per alguna raó sedimenta en nosaltres i ho recordem tota la vida.
Els meus llocs sagrats, els meus instants preciosos, els records que me’n vull endur a la tomba són, doncs, llampecs de quotidianitat, gestos petits als quals potser no els donava importància quan hi era, no en sabia prou. Us deixo amb una música deliciosa: el Locus Iste, de Bruckner; un autor del segle XIX amb una ferma fe religiosa, que va escriure aquesta obra que diu “Aquest lloc és obra de Déu”, que jo he volgut traduir com “un lloc sagrat”.
No sé si els meus padrins es plantejaven com els recordaríem al cap de trenta anys de ser morts, potser ho intuïen (eren grans, havien viscut molt) i per això no escatimaven en cap petita ocasió de somriure, de complicitat, de fer-nos sentir estimades. Potser ja havien entès, com jo ara, que aquests gestos, aquests espais petits, són el que més queda imprès al cor.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
