Aquest estiu implacable i feixuc que hem passat ens ha dut a casa un regal enorme: després d’anys de negociacions i pactes, finalment hem arribat a un acord i ens ha arribat, esporuguida i prima com una mala cosa, una gateta de tres mesos que havien surat donant-li biberó, perquè fou trobada en un contenidor dins una bossa de plàstic quan tenia poc més d’un dia de vida.
Suposo que tots els que tenim peludets a casa els trobem macos. La nostra és el que a Mallorca en diem una moixa de capeta; és a dir, té la panxa blanca i el llom de color, cosa que fa que sembli que du una capa, en el seu cas de color tigre ataronjat. Té ulls de color d’ambre, una cua llarguíssima amb la qual mai es cansa de jugar, unes orelles desproporcionadament grans i una veu prima i melosa que fa sentir ben poques vegades.
A poc a poc es fa el seu espai. Acceptem, resignats, el caos felí: la terra dels testos escampada, el patiment de les cortines, el perill de deixar un vas amb aigua desatès, l’atzar d’ensopegar-nos amb una joguina enmig del menjador. Ja sabem més o menys a quins llocs li agrada amagar-se i observar com la cerquem desesperats, i com amb els bebès, inspeccionem les seves deposicions, el que menja, el que beu, el que dorm, valorem si està bé, si els làctics li són dolents, si li agrada el pernil o les galetes de gat o quines llaunes de menjar humit prefereix.
Només li cal ser ella perquè la trobem preciosa, no fa cap esforç per agradar-nos. Ens mira amb un punt d’indiferència quan nosaltres emetem sons aguts i ridículs per fer-li festes. Després s’estira a terra, ens mostra la panxa i nosaltres ens desfem. Alguna vegada li agafa un atac d’estrès i del no-res apareix esperitada, corrent per tota la casa com si el dimoni l’encalcés; d’altres trota gràcil com si el terra fes rebotar el seu cos lleuger.
M’encanta l’esponjositat de les seves potetes de vellut, l’elegància de la seva cua anellada, la lluïssor del seu pelatge, el ronc suau que emet quan la tenim a coll. Poques vegades s’entén tant el “no és no” com quan intentes acaronar un gat que no en té ganes, potser és la tècnica que fa servir perquè ens sentim privilegiats quan escull estar al nostre costat.
Em ve a rebre al matí, estirant-se mandrosa, per fer a continuació una sessió de parkour que espantaria l’adolescent més temerari. Després ens desapareix, i ens la trobem adormideta al sol o amagada entre les tovalloles plegades. El concepte d'intimitat comença a ser relatiu, i haurem d’aprendre a seure al vàter amb una criatura mirant-nos fixament als ulls o a rebre visites quan ens estem dutxant.
Admiro la seva elegància suau, l’alegria esclatant amb què juga amb qualsevol fotesa, la despreocupació amb què dorm als llocs més inversemblants en posicions impossibles que ens fa pensar que en realitat el seu cos és líquid. Li agrada caminar per sobre del teclat de l’ordinador, sobretot si estem fent-lo servir, i ignora els renecs que li dediquem quan ens esborra algun paràgraf o ens deixa un text inintel·ligible. Deu ser que li van les tecles, perquè també camina desvergonyida per sobre del teclat del piano, fent música que faria posar els pèls de punta al més atonal dels compositors. Ve tot d’una quan sent sorolls de picarols, odia l’aspiradora, alguna vegada s’espanta del seu reflex als vidres i té molta curiositat per qualsevol caixa de cartró, bossa de paper o armari obert.
A nosaltres ens passa el temps simplement mirant-la, se’ns omple el telèfon de fotos d’ella no fent res, i ja comencem a fer plans comptant que no podem deixar la casa sola molts dies. Ella, però, no sembla tenir cap estratègia per agradar-nos, ni sembla que estigui disposada a canviar la seva manera de fer per adaptar-se a nosaltres, els seus esclaus.
Li hem triat un nom, sabent tanmateix que no vindrà quan la cridem, sinó quan ella consideri que li convé. Ella és, simplement, una gata, i, per tant, entén que ens adaptarem al seu caràcter, acceptarem amb resignació els seus desastres (ja n’ha fet uns quants) i li triarem el menjar, el rascador i el llitet que millor li vagin.
Vivim aquests dies amb alegria, tornem a casa contents sabent que ens sortirà d’algun racó per saludar-nos amb cara de son, per després castigar-nos amb el seu menyspreu si considera que hem passat massa temps fora.
No deixa de ser curiós el fet que no posaríem mai ningú a casa sense conèixer-lo, però a la gata l’hem triat a cegues, sense saber quin serà el seu caràcter, si tindrà gaires problemes de salut, si serà gaire fàcil la convivència. Sabem que el seu temps és limitat. Li hem fet lloc al nostre mapa sentimental, no sabem si serà per molt de temps, però ens disposem a viure amb ella tota la seva vida, tenir-ne cura i fer que sigui feliç, sense excuses possibles, passi el que passi amb la nostra família i amb les circumstàncies que ens toqui entomar. Això nostre amb ella és per sempre.
Així doncs, crearem llaços sabent que algun dia pot escapar-se i desaparèixer i que, en el millor dels escenaris, d’aquí a uns anys morirà i ens deixarà un buit terrible, una pena sorda i punyent, fent-nos passar un dol intens que la gent que no ha tingut mai peluts no entendrà.
Com quan t’enamores a deshora i decideixes llençar-t’hi de cap, entenem que racionalment és un mal negoci. Tot i així, el tirem endavant, sabent que quan marxi ens deixarà un dolor molt gran, però és un preu que hem d’estar disposats a pagar, perquè comptem que l’alegria i l’amor que ens desperta aquesta criatura compensarà tot el que vingui.
He estat buscant quina audició us podia proposar que no fos molt típica. El primer que se’m va acudir fou l’hilarant Duetto buffo di due gatti de Rossini, que va escriure un diàleg entre dos gats, una obra vocal que és complicada de cantar sense esclatar de riure. O el fragment del clarinet imitant les passes de vellut del gat a Pere i el llop de Prokófiev. O la fuga que va escriure Scarlatti amb el tema que va fer el seu gat caminant sobre el teclat del piano.
Finalment he arribat a Amy Beach, una compositora que m’encanta, i que va fer el mateix que Scarlatti: el seu gat Hamlet caminava sobre el piano, i amb la melodia que en va sortir, va escriure la Fantasia Fugata, op. 87.
PD 1: Potser algun dia també m’animaré jo a transcriure la música demencial que treu la nostra gata quan es passeja pel teclat.
PD 2: Si al proper escrit de Catorze trobeu paraules com ñliawoisaiouhlñas, serà que la Mel ha decidit dir la seva.
