Hi ha dies que vas a cantar perquè toca. Perquè és dimecres, i per tant tens assaig, fa anys que aquella hora de la setmana té nom i cognoms, lloc assignat, companys al costat. Hi arribes amb tot el cansament del dia, mentre busques la partitura encara estàs pensant en tot allò que no has acabat de fer i sospires pensant que t’hauria anat molt bé quedar-te a casa a acabar la feina. A vegades et sents una mica culpable perquè no has tingut temps d’estudiar el repertori com toca, i confies que la veu de les teves companyes de corda et sostindrà, tot i que és possible que elles esperin el mateix de tu.
Després comença l’assaig. Amb el levare del director tots respirem alhora, i aleshores esdevé la màgia. Costa d’explicar a qui no ho ha viscut: continues sent tu, plenament tu, però deixes de ser només tu. La veu que tens al costat t’agombola, t’hi dilueixes sense desaparèixer, i cada individualitat troba el seu espai en la música compartida. Com quan t’enamores, arriba un moment que perds el teu confí i, gairebé sense adonar-te’n, neix un nosaltres que és molt més que la suma d’aquests jo que el conformen.
A partir d'aquí, tot es pot anar desplegant: escoltar, confiar, comprometre's, acceptar les pròpies limitacions, vèncer els dubtes sense imposar-te, en definitiva, cantar amb prou presència com per sostenir els companys si defalleixen, però prou discretament com per no fer-los anar malament si t’equivoques. Tenir tanta disciplina que arribes a negociar quan pots o no pots respirar. En alguns moments, saltar al buit en aquella entrada on dubtes, perquè confies en el gest del director, i sentir alleugeriment quan les altres veus també hi han saltat i el director somriu. Gaudir dels passatges que controles, escoltar les veus que fan altres notes, assaborir les dissonàncies, el ritme, la música compartida. Ser una cèl·lula, un maó, una peça d’un organisme que et necessita.
Segurament participar en una colla castellera s’hi assembla. Perquè les dues activitats, cantar i fer castells, necessiten una aposta ferma per un objectiu comú en el qual hi impliquem un cos que no hem pogut triar. A mi, per exemple, m’hauria agradat ser contralt, és una veu molt més interessant, amb molt més joc i molt més reptes que la soprano. Però, ah!, m’ha tocat aquesta veu aguda. Amb els castells passa això, també: hi ha gent més robusta o més àgil, no tothom és al capdamunt, però ningú no hi sobra. El castell necessita qui sosté i qui s’enlaira, qui es veu i qui queda a sota. I una coral també és això: ets necessari, tots sumem i fent equip assolim coses grans.
Però cantar en una coral té un afegitó importantíssim: eixampla d’una manera exponencial el bagatge cultural i obre finestres a mons que potser d’una altra manera no hauríem descobert mai. Ens permet conèixer sons d’arreu, palpitar en els intestins de grans obres del patrimoni universal i descobrir, a través del cant, poemes i textos d’aquí i de tot el món que ens parlen de cultures, èpoques, sentiments i maneres de mirar la vida molt diverses. Dir-li a l’amor que té la teva vida captiva en son mirar, celebrar amb alegria el Nadal dient Al·leluia amb notes escrites fa tres-cents anys, estremir-te amb Ariadna rebutjada per Teseu, filar amb tradicions i esperances una senyera pel jovent, estrenar l’obra d’una autora joveníssima que assisteix als assajos i ens indica com ho vol. Cantar en un idioma molt llunyà i esforçar-te per pronunciar correctament i per saber sempre què estas dient. Quan cantes en una coral no hi ha obres menors: tot et mereix respecte, amb tot tens la mateixa intenció de fidelitat a la idea, de comunió amb els que canten amb tu i amb els que molt abans que tu, al llarg de la història, també l’han interpretat.
En el mapa sentimental dels cantaires hi ha un apartat dedicat als companys de coral. Les amistats nascudes entre assajos són de molt llarga durada: potser hem estat més anys cantant en la coral dels que portem al lloc de feina o amb la parella. I alenar junts, diluir les nostres veus, compartir mirades, caramels, complicitats i confidències als assajos, cotxes per anar als concerts, anècdotes d’actuacions, records d’espifiades apoteòsiques i recitals memorables, ens uneix d’una manera que és difícil d’explicar als que no ho han experimentat. Més enllà del dia a dia, de l’assaig quotidià i d’alguna cerveseta sortint, ens fem costat en moments intensos, siguin feliços o tristos: cantem en les noces d’algú, o, empassant llàgrimes i assaborint records, n’acompanyem amb cants el comiat final.
He estat pensant quina audició podria acompanyar aquest text, i m’ha estat molt difícil triar. Finalment m’he decantat pel Rèquiem de Brahms: mentre l’estava assajant estava passant per un dels moments més durs de la meva vida, i fou balsàmic, no només cantar aquesta música esplèndida, sinó tenir l’acompanyament dels companys del cor, que van ser llum en moments molt aspres.
Us animo, als cantaires de per aquí, que sou molts, que digueu en comentaris quina és la música coral que hi hauríeu posat vosaltres.
