El secret dels clubs de lectura

Són un espai democràtic de reforç personal que ajuden a construir una identitat

Emili Teixidor: «Llegir és viure molt més i molt millor»

| 27/06/2016 a les 10:28h
Arxivat a: Biblioteca, clubs de lectura, lectura, llegir, Mercè Carrillo, llegim plegats

Foto: photorack.net


Som en un país on es llegeix molt poc, on el llibre es considera sovint un objecte d’entreteniment o un suport antic i passat de moda, condemnat a desaparèixer, per a alguns fins i tot ja mort. És molt difícil que els no lectors, els que viuen en aquesta societat de la novetat i la velocitat, entenguin què té de modern i innovador un club de lectura. Per això val la pena explicar que els clubs són un espai democràtic de reforç personal, terapèutic i social, que ajuden a construir una identitat i que impliquen, sempre, una pràctica polèmica i subversiva.
 
El que descriuen ara els sociòlegs és que la nostra societat, els mitjans de comunicació i els ciutadans davant dels fets polítics, o socials, no reflexionen sinó que reaccionen. S’opina contínuament: per exemple, els tertulians televisius conversen sobre una gran varietat de temes i no es distingeix entre l’especialista i el que no ho és.
 
Davant la velocitat hi ha pensadors que elogien la lentitud en l’educació, en el menjar, en el viure. El club s’apropia d’aquesta lentitud perquè l’espai de trobada és un espai temporal, una data en un calendari. El participant del club té temps per fer una lectura solitaria, una lectura que porta implícita la construcció d’un punt de vista. La majoria de clubs es reuneixen un cop al mes, per tant es disposa de gairebé quatre setmanes, aproximadament. Hi ha lectors que expliquen que, durant aquests dies, han tingut l’oportunitat de llegir el llibre dos cops; uns altres se l’han acabat en molt poc temps i l’espera del comentari se’ls ha fet llarga. Són lectors que, la majoria de vegades, aprofiten per llegir altres obres de l’autor, revisen els llibres suggerits a la guia i en trien uns quants, o simplement, llegeixen allò que els ve de gust. El parèntesi entre sessió i sessió també serveix per madurar les idees, donar voltes als personatges, descobrir que aquella trama que tant ens agradava potser no estava gaire ben construïda, que aquella obra que s’ha entregat al club és –ara ho sabem– el nucli de les obres posteriors que ha realitzat l’escriptor. Aquests dies permeten gaudir a fons amb la relectura, amb el plaer que suposa tornar una i altra vegada a una mateixa pàgina, al mateix principi, al capítol que ara, després de saber com es desenvolupa la història, descobrim imprescindible i revelador.
 
Tothom té necessitat de compartir: ho fa mitjançant facebook, twitter i whatsap, però sabem que costa fer-ho directament. El club de lectura els permet compartir allò que han reflexionat cara a cara amb un grup de persones que tenen també aquestes ganes. Al club no pots minimitzar les veus dels altres, ni surt com a no marcat el que no has llegit o escoltat. No pots desconnectar i , malgrat que a través del llibre parlem de nosaltres sense parlar de nosaltres, no juguem a inventar-nos una identitat falsa. És, i això ho sabem tots els que fem, o hem assistit a un club, perquè un club és un espai de trobada físic, un lloc on podem ser nosaltres a través del discurs personal.
 
L’espai de trobada del club també és un espai de formació i educació, on es debat i es crea opinió; aprenem i ens reafirmem, tot coneixent altres punts de vista. És un espai democràtic. I, deixeu-m’ho repetir, de reforç personal, terapèutic i social.
 
Els clubs incentiven la lectura com una pràctica polèmica, col·lectiva i polifònica. Són espais de llibertat i resistència. Un lloc on els joves, per exemple, poden fer una lectura rebel i subversiva de les obres més canòniques –sempre que no se’ls exclogui d’aquestes “bones lectures” amb actituts paternalistes. Penso en la lectura que vaig fer, fa anys, amb un club de lectura juvenil d' El embrujo de Shanghai, de Juan Marsé. Si fem una mica de memòria, aquesta novel·la narra les peripècies de dos adolescents, el Daniel i la Susana. Els dos tenen un pare absent, els dos comparteixen el record d’una infància en plena postguerra i els dos tenen mares molt fortes que intenten, sigui com sigui, tirar-los endavant soles. L’autor recrea l’atmosfera enrarida de la Barcelona de postguerra, on hi trobem una autèntica galeria de perdedors.Evidentment, quan vam entregar aquest llibre no teníem com a objectiu ensenyar com ha canviat el nostre país en aquestes darreres dècades ni esperàvem educar a aquests adolescents. De fet, volíem que coneguessin altres realitats i crec que la literatura serveix justament per això, per apropar-se a altres realitats diferents de la nostra. Els nois del club van parlar de la vida quotidiana i de com vivien els protagonistes la misèria i l’austeritat. Una noia va comentar que gairebé no tenien res, que li sorprenien molt les relacions veïnals, ja que tothom es coneixia. Aquesta experiència és semblant a la que he tingut comentant El Lazarillo de Tormes, per exemple, a les classes de secundària.
 
Seguint amb el tema dels clubs juvenils, penso en els clubs dirigits a joves i adolescents en risc d’exclusió social. Aquestes trobades els permeten una apropiació de la cultura escrita, amb la qual sovint tenen una relació ambivalent. Com diu Serge Bomaire, podríem preguntar-nos si aquells que més rebutgen la lectura no són precisament els que més necessitarien descobrir els mites, els contes, les metàfores que els hi permetessin filtrar les seves inquietuts, prendre distància. A més, si molts d’aquests nois rebutgen els llibres i en general el que està escrit, en ocasions amb ràbia, potser és perquè pensen que en aquests objectes hi ha un secret del qual ells han quedat exclosos i això suposa un patiment per a ells, encara que vulguin dissimular-ho. Per exemple, com diu l’antropòloga de la lectura Michelle Petit, les descripcions de paisatges, llegendes i històries del país d’origen poden ajudar a elaborar l’experiència del desarrelament en nois immigrants. Sabem que aquests ara són víctimes de la manipulació, els venen una etiqueta rebel que comporta la seva fi i a la vegada el nostre terror. Els hem de permetre de construir-se un discurs propi agafant paraules mitjançant un camí que difereix del que habitualment es segueix a l’escola, on es potenciï una relació amb la lectura no sancionada per una qualificació i una nota. I ja sabem que la lectura els ajudarà a construir-se una identitat que els permeti viure en societat, allunyats de l’etiqueta.
 
Un dels altres reptes de futur del club és apropar-los a persones que no són usuàries de les biblioteques, però ho són dels hospitals, les residències, les presons, les escoles…
 
Acabo amb l’anècdota que explica Alberto Manguel al seu llibre La biblioteca de noche, en què una lectura construeix identitat:
 
“No he conocido más que una ocasión en que un libro no haya sido devuelto, me contó. Habíamos tomado, además de los acostumbrados títulos prácticos, una traducción al español de la Ilíada. Cuando llegó el momento de intercambiarla los aldeanos se rehusaron a devolverla. Decidimos regalárselas, pero les preguntamos por qué querían conservar ese título en particular. Ellos nos explicaron que el relato de Homero reflejaba exactamente su historia: en él se habla de una comarca desgarrada por la guerra, donde unos dioses locos y caprichosos deciden la suerte de los seres humanos, que nunca saben muy bien por qué pelean ni cuando los matarán.”
 
Els clubs de lectura, a través de la reflexió, la lentitud i el fet de compartir, defineixen identitats que construeixen la societat del segle XXI: i aquest és el seu secret.


* Mercè Carrillo coordina diversos clubs de lectura i és autora del llibre Llegim plegats.
 

COMENTARIS

llegir i compartirM
ValldeflorsAnònim, 27/06/2016 a les 17:48
+3
-0
M'ha agradat saber com és de positiu compartir les impressions dels lector i com cadascú fa la seva lectura . T'ajuda a veure coses que no havies vist i a llegir llibres que , potser, no hauries triat.
És una experiència enriquidora.
Club de lectura
VALLDEFLORS , 27/06/2016 a les 17:55
+4
-0
Ha estat enriquidor i molt positiu. Promou la lectura i la socialitzacio; aprendre.
un secret tan ben guardat...
antònia castell Bis, 30/06/2016 a les 00:42
+2
-0
privilegiada, com sóc, de compartir club amb l'autora del text, comento, fluixet, a cau d'orella, que la Mercè ha fet públic un secret antic, vell com la vida, transcendent com l'art, del qual només podrà beneficiar-se'n qui gosi iniciar-se en el laberint de les lletres, que volen ser paraules i veus teclejades amb contundència damunt un full de paper (plagi de Don DeLillo)
gràcies
Molt enriquidor
Marta Vidal i Roig, 04/07/2016 a les 22:52
+2
-0
No em perdo mai la meva cita mensual del meu club de lectura, és fantastic compartir el que hem descobert en la lectura. Ens agrada compartir el que cadascú de nosaltres ha interpretat del que l'autor ens ha volgut explicar, les diferents versions d'un mateix fet, les diferents interpretacions del final...acabes d'entendre millor la novel.la. Alhora aprens molt sobre autors, corrents i estils literaris. També ens fa descobrir novel.les i autors molt variats i desconeguts pel públic general.

Crec que és molt important que un club estigui dirigit per algú que domina sobre literatura i els autors. En aquest sentit, poder fer clubs de lectura amb la Mercè és un plaer i una gran lliçó de literatura i de la mateixa vida. Totalment d'acord amb aquest article

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
Un projecte impulsat per joves vol estripar els prejudicis que s'associen al barri
01/01/1970
El DeltaChamber Music Festival homenatja la música de cambra
01/01/1970
El Festival de Sitges celebra mig segle de vida amb una exposició
01/01/1970
El CCCB impulsa un cicle de cinema a la fresca per trencar estereotips de gènere
01/01/1970
Un anunci sobre el futur possible d'una nena que comença l'escola
01/01/1970
Una animació ens convida a avançar per la vida malgrat tots els malgrats
01/01/1970
Oriol Broggi dirigeix una versió de «Bodas de sangre» de Lorca amb un cavall a l'escenari
01/01/1970
Una animació mostra com la música fa possible l'impossible