Catorze

Ara, als cinquanta, tornem a tenir un peu a cada banda, però en aquest cas una banda és la vida i l’altra, la mort

Commoguda, vaig tornar a la perruqueria i vaig traspassar la porta que unia el local a l’habitatge i vaig parar taula mentre elles acabaven els preparatius del dinar

En un d’aquells dies la Oana em va dir: “¿T’adones que era gairebé impossible que ens coneguéssim?”

Miro les parelles de llarg abast que conec i m’adono que de vegades no ens aferrem a la persona, sinó a la idea, a la vida que havíem somiat

Només estem disposats a sentir el que tenim a dins, el que triem, el que som