Basorèxia

Estimats veïns

Tots sabem que la violència és el recurs de qui no té recursos

Més enllà d'Orió

| 02/10/2017 a les 21:58h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia, Catalunya

Foto: Adrià Costa


Ens guiem per emocions, emocions a les quals després intentem de trobar una justificació raonable. No s’escullen, les emocions, quan se’t revolen l’estómac i els budells, no ho esculls, passa i au, passa de cop igual que la pell de gallina, que la llàgrima que puja del pit i t’inunda els dos ulls.

 
Si ara hagués de definir l’emoció que sento, seria una espècie de líquid negre i viscós –sí, com aquell que tampoc va nedar per les platges dels amics gallecs– que em va des del budell fins a la part de baix de la llengua. No he escollit mai sentir-me catalana, però m’hi sento, què vols que et digui. I que l’estat que et governa no es correspongui amb la nació a què pertanys no és agradable.
 
No és res contra ningú, estimo la bona gent d’Espanya que s’avergonyeix del govern que ordena que vagin “a per nosaltres”. Sé que sou majoria, els que no volíeu que ens peguessin. Durant l’any en què vaig viure a Madrid (ara fa deu anys) només vaig conèixer gent maquíssima i amics que encara conservo, gent amb qui es pot diferir d’opinió però que posa el respecte per sobre de tot. Gent amb empatia que entén la frustració perquè mai no ens permetran ser.
 
Crec que tots plegats hem après moltes coses, aquests dies. Una de les quals és que, amb un maltractador, no s'hi pot negociar. I no ho dic ja per la violència descarregada contra els catalans durant la jornada de l’u d’octubre, no. Tots sabem que la violència és el recurs de qui no té recursos. Parlo del maltractament verbal i psicològic, el que pretén fer-nos creure que la culpa es de las madres, que las visten como putas (la culpa es de Puigdemont, que ha lanzado a la población contra las fuerzas del estado, com si la població fóssim imbècils i no tinguéssim capacitat de saber què volem, com ho volem o, pitjor encara, quines emocions sentim). Nos han obligado a hacer lo que no queríamos hacer. Y qué esperaban. La maté porque era mía. D’un maltractador, només se'n pot fugir.
 
Aquests dies s’ha manifestat més gent a tota Espanya a favor del dret a decidir de Catalunya que per la unitat d’Espanya, ja ho hem vist, estigueu tranquils, amics espanyols, ho sabem, que defensàveu les nostres llibertats i també les vostres. Que algun dia potser voldreu votar que s’ensenyin les quatre llengües oficials a l’escoles i no us deixaran.
 
Nosaltres ja sabíem que el referèndum era considerat il·legal pel govern espanyol i pels partits unionistes catalans, que un referèndum d’autodeterminació no està contemplat a la Constitució del ’78, a veure si ens prendran per il·lusos, ara, ja ho sabíem. El que es va voler representar diumenge és l’expressió màxima de llibertat d’una nació, votar, expressar-se, voler ser. I vam topar amb un maltractador que ens va culpar d’intentar ser, “no me obligues a hacerlo”. Doncs mira, sí, t’hi hem obligat, i t’has retratat tu sol a cops de porra i d’armes prohibides en aquest país petit i pacífic. I ho hem fet perquè t’hem perdut la por. 
 
Diumenge les forces de la llei espanyola van apallissar els nostres veïns del poble del costat, La Ràpita, a primera hora del matí i vam ser alertats: ara vindran cap a Amposta. I aquell pavelló del poble es va anar omplint i omplint de gent, que vinguin, si els peguen a ells, que ens peguin també a nosaltres. Érem molts, érem milers, els que ens vam passar hores i hores esperant que vinguessin a per nosaltres, aquells que tenien seixanta furgonetes de la Guàrdia Civil aparcades al polígon de Tosses. Veniu i pegueu-nos, som aquí i no ens mourem ni un pèl. Ens vam quedar esperant-los perquè no van venir a Amposta, van anar a agredir els altres veïns de Roquetes, que també hi eren, és clar. I no era gent que no sabia què feia, un respecte. Tots sabíem què fèiem i que ens podien obrir el cap, rebentar un ull, trencar-nos tots els dits de la mà dreta. Però sabeu què? No hi ha res més poderós que allò que sents a dintre el pit i després intentes justificar amb la raó.

Amics espanyols, mireu com estimem els nostres veïns. Nosaltres no som violents, nosaltres només som i serem.
 

COMENTARIS

Bona gent
Mallorquina, 03/10/2017 a les 15:57
+10
-1
Catalanes, catalans... si parlam d'emocions, aquests dies, m'heu fet sentir admiració, tristesa, alegria, germanor, impotència...
I sobretot, tornar creure en la bona gent. Gràcies.
Tots som catalans
Anònim, 04/10/2017 a les 19:24
+4
-0
Jo també vaig sentir moltes emocions el diumenge...entre elles, una gran solitud, per aquells que som tan catalans com els altres, que no estem d'acord amb el govern espanyol, però que no volem la independència. A aquests no ens representa ningú, ni Catalunya, ni Espanya, però hem d'aguantar tot un reguitzell de notícies, vídeos, wsps i comentaris monotemàtics. I alerta si manifestes el que sents s'escandalitzen perque ets un feixista, és impossible no pensar com ells. Que poc demòcrates que som tots, tot i que se'ns omple la boca de llibertat i democràcia.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat participa al festival amb propostes nascudes al seu Districte Cultural
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura una exposició sobre el fet migratori
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa exposa les restes fòssils trobades als jaciments del Cerro de los Batallones
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra com es desfila la memòria dels qui pateixen Alzheimer
Imatge il·lustrativa
Un documental recorre la vida d'una actriu magnètica que va abandonar el cinema als 36 anys
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar mostra com una mare pateix la síndrome del niu buit
Imatge il·lustrativa
Una animació ens convida a avançar per la vida malgrat tots els malgrats